Opinió 26/04/2015

Que els ministres de l'Interior prohibeixin la lectura

Llegir és un plaer que es tria des de la curiositat i que s'acaba convertint en una necessitat

i
Roser Porta
3 min

Quim Monzó explica que va començar a apassionar-se amb la lectura motivat per la seva mare: “a casa meva no podia llegir narrativa perquè m'era prohibit. Estava considerat una pèrdua de temps. Quan sentia les passes de ma mare que s'acostava pel passadís, àvidament amagava el llibre. I a vegades no era prou hàbil per amagar-lo amb prou rapidesa i m'enxampava. Aleshores la frase que deia m'ha quedat gravada al cervell. 'Tant llegir novel•les, tant llegir novel•les, acabaràs idiota!'.” Un altre crack, Juan José Millàs, també ho tenia difícil per llegir: “los niños de antes leíamos casi en la clandestinidad. No sólo leer no era bien visto por nuestros padres, sino que además había una lista de libros prohibidos que aumentaba el misterio de la lectura. Ahora resulta que leer es bueno, según lo dicen los padres, los maestros y el señor ministro del Interior". Aquesta coincidència de criteris, diu, és fatal per als adolescents.

Fomentar la lectura és una preocupació de les institucions culturals, dels professors, de les escoles... De tant en tant alguns països posen en marxa campanyes institucionals que mai funcionen, alguns autors publiquen manuals per crear fills lectors plens de tòpics i soporífers. Potser podríem optar per altres camins: que els ministeris de l'interior prohibeixin la lectura i que els bisbes critiquin els llibres, perquè no hi ha millor campanya de màrqueting que una bona crítica o prohibició eclesiàstica.

Però potser això és cosa del passat i ara podríem assegurar que els llibres fossin a tot arreu: a les llibreries -amb menys impostos per al sector i amb facilitats per a la circulació (d'això els editors andorrans en pateixen les conseqüències a l'hora de distribuir fora del país)- i a les biblioteques. Potser podríem potenciar les revistes, els festivals literaris, els jocs, fer visibles els escriptors, part de la vida pública. Però sense atabalar, prescriure o confeccionar tot el dia llistes dels llibres més venuts en les quals un plom sobre la vida de Verdaguer conviu amb 'Dale la vuelta a las verduras' (26 euros!). Res d’això no tindria cap efecte si no hi ha una societat amb una opinió contrària a les mares de Monzó i Milllàs, si no creu realment que llegir és necessari, és imprescindible, que és positiu per viure.

Llegir és una qüestió de llibertat. No s'ensenya, no s'imposa hipòcritament, no s'ordena, no s'adoctrina. Llegir s'encomana (no hi pot haver fills lectors per art de màgia si no veuen mai llibres a casa o pares llegint) o es descobreix per mil i una circumstàncies (cadascú en el seu moment i per la que sigui). Llegir és un plaer que es tria des de la curiositat i que s'acaba convertint en una necessitat. Sense burocràcia mental, sense cotilles, sense plantejaments ni plans de lectura complicats. Llegir no ens fa millors persones -hi ha lectors que són autèntics cretins-, simplement ens permet connectar-nos amb el món, entendre'l una mica més i, sobretot, ens permet passar-ho bé.

I quan un dia descobrim un fill petit dins del llit, còmode, amb un llibre a les mans, devorant-lo, necessitant-lo, sentim un plaer encara més gran, una sensació increïble. I decidim no dir-li res, no valorar extraordinàriament aquell acte -encara que per dins ho fem-, no fos cas que quan es converteixi en un adolescent deixi de llegir per contrariar-nos i aleshores hàgim de desitjar que el ministre de l'interior prohibeixi la lectura perquè s'hi torni a enganxar.

stats