Ràdio 1

Els mitjans de comunicació són crucials per convertir en normal una llengua

Aquesta setmana ha fet ni més ni menys que quaranta anys que van començar les emissions de Ràdio 4. Va ser el 13 de desembre del 1976, coincidint amb la nit de Santa Llúcia, amb les veus, entre d'altres, de l'escriptor Víctor Alexandre, l'actriu i locutora Maria Matilde Almendros i el periodista Enric Frigola. Aquest canal de Ràdio Nacional d'Espanya va comportar la reaparició d'una programació de ràdio regular, generalista i d'ampli abast geogràfic en la nostra llengua després de la dictadura espanyola. A més, va ser la primera emissora pública a emetre en el nostre idioma en tot el món, atès que tant Ràdio Barcelona com Ràdio Andorra eren comercials. Malgrat això, Ràdio 4 no deixava de ser un quart canal, una branca regional, una ràdio que algú anomenaria antropològica sense afany de ser "la ràdio", com en canvi va voler ser Catalunya Ràdio quan va néixer.

Els mitjans de comunicació són crucials per convertir en normal una llengua. I després de la tortura psicològica que va suposar per a la catalanofonia la dictadura espanyola, calia demostrar a la població que el català era una llengua normal que podia sortir al carrer per la porta gran i que servia per parlar de qualsevol cosa. I aquest "qualsevol cosa" implica camps més enllà del teatre i la poesia. Amb tot, Ràdio 4 i les emissores locals que van anar recuperant l'ús normal del català, com va passar amb les primeres retransmissions de futbol en català de Ràdio Barcelona, en què Joaquim Maria Puyal va fer una filigrana de feina normalitzant vocabulari genuí o de collita pròpia del qual encara avui bevem. Podríem dir doncs, que Ràdio 4, sense ànims de ser "la ràdio", va sembrar el terreny perquè set anys més tard, amb la Generalitat ja en ple rendiment, nasqués Catalunya Ràdio, una emissora que, a més de ser 100% en català, va ser capaç de ser un pal de paller, una estructura indispensable per la llengua i per la societat. No era la quarta d'un grup d'emissores de l'imaginari espanyol, sinó el primer canal d'un grup de mitjans de comunicació autocentrat en el seu país i amb afany de lideratge. I ningú negarà que l'existència d'una emissora així i de la seva germana a la petita pantalla han estat un dels grans fonaments de la normalització lingüística.

Vista l'experiència, en aquest cas -com en molts altres- no es va equivocar gens aquell estiuejant per excel·lència de Queralbs i visitant habitual d'Andorra que avui és tan mal vist: en un panorama comunicatiu en què el català no domina el mercat, un mitjà de comunicació no salvarà la llengua només pel fet de ser en català, per parlar de cultura, per ser lingüísticament correcte o per ser nacionalment autocentrat si tot això no va acompanyat de la voluntat de ser líder. Vist amb la perspectiva dels anys, podem dir que a Ràdio 4 li va faltar ser una "Ràdio 1". Segurament tampoc podia ser-ho ni que els seus ho volguessin.