Residència fiscal

Avui, disposem d’una marc legal nacional i internacional prou clar com perquè sigui molt més fàcil per a les autoritats respectives valorar si un individu ha de tributar en un o altre país

Des de fa uns anys, el tema de les contingències derivades de la residència fiscal a un o altre país, d’un o altre individu, més o menys conegut o almenys amb interessos econòmics significatius, ha estat un tema recurrent en investigacions, accions i processos amb intervenció d’agències tributàries, fiscalies, tribunals i del periodisme d’investigació.

És cert també que quan aquestes incidències s’han relacionat amb Andorra, de forma quasi unànime s’han censurat per uns o altres al país, bàsicament per la incomoditat de veure’s directament o indirecta al·ludits, per no dir acusats, per tolerar o consentir determinades pràctiques fiscalment elusives, això sí, sense entrar en detalls tècnics que en moltes ocasions haguessin servit per desvirtuar les insinuacions focalitzant la responsabilitat en aquells que voluntàriament s’arriscaven a promoure situacions pocs clares respecte al seu país d’origen.

El concepte de “residència fiscal” per als ciutadans d’Andorra és relativament recent, com ho és igualment la subjecció obligatòria a una fiscalitat personal general (Llei de l'IRPF del 2014 en vigor a partir de l'exercici 2015). Aquest fet no treu que quan hem sortit del país haguem hagut de suportar la fiscalitat directa d’altres països, com ara les retencions a la font sofertes a Espanya o França quan hi facturàvem serveis, sortosament desaparegudes amb l’entrada en vigor dels CDI.

En aquest context, i tot i l’encomiable esforç que ha fet Andorra per homologar la seva legislació fiscal, econòmica i financera amb l’entorn europeu i internacional, es farà difícil evitar de tant en tant conflictes en matèria de residència fiscal entre altres jurisdiccions i la nostra, i encara menys que la premsa en faci el seguiment subsegüent amb l’ànim d’informar a la ciutadania. Ara bé, molts cops el que passa és que es publica un notícia referida a la residència fiscal d’un eventual resident al nostre país que és discutida per les autoritats fiscals i judicials del país veí i ja reneguem, no només d’aquest hipotètic resident, sinó de la resta de residents que ens arriben i fins i tot del sistema legal que empara l’arribada de nous residents al país, especialment els no lucratius, sense ponderar perquè la nostra legislació ha creat diferents categories de residents per atreure inversors exteriors.

El més curiós del cas és que els països veïns han creat figures de residència no lucrativa idèntiques a les nostres per tal d’atreure inversors forans i a canvi de la inversió en immobles, per exemple, quelcom similar a la mesura presa a Andorra d’obligar a invertir en actius fixes a partir de 400.000 euros als candidats a esdevenir residents no lucratius.

Però una cosa és una “residència formal” o administrativa i una altra és la “residència fiscal”. De fet, l’obligació de residir un mínim de 90 dies pels residents no lucratius no obsta que dit resident, malgrat l’opció de residir fiscalment a Andorra i tributar-hi per l'IRPF per les seves rendes mundials, pugui acabar sent considerat resident fiscal a un altre país i tributar-hi allí restant exempt a Andorra, tot i la presumpció apriorística que tot resident a Andorra es considera resident fiscal al país, encara que puguis provar el contrari.

Al final, en virtut del principi d’autonomia de la voluntat, serà el propi resident el que construirà una posició personal, familiar, econòmica i patrimonial que definirà quant i on tributa com a resident fiscal. Andorra hi posa la legislació fiscal i d’immigració, però és cada resident a títol individual i voluntari qui decideix en un sentit o altre. Per tant, tots aquells que critiquen el país i el sistema sense fonament i malintencionadament s’ho poden estalviar.

Si prenent com a referència el cas que ha sortit recentment als diaris i ens fixem en el cas d’Espanya i d’Andorra, veurem que ambdós Estats tenen una norma similar a nivell de determinació de la residència fiscal al seu territori: o residir almenys 183 dies durant l’any natural i on també compten les absències esporàdiques si no demostres pagar impostos a un altre país, o quan hi radiqui el nucli principal de les seves activitats o interessos econòmics i tanmateix, s’hi presumeix la residència fiscal si hi viuen el cònjuge no separat legalment i els fills menors que depenguin del considerat resident.

És obvi que complir amb rigor la regla que ens vincula a una determinada jurisdicció que elegeixes com a més favorable, com podria ser el cas d’Andorra, comporta seguir escrupolosament els criteris legals que permetran una defensa de l'estatus fiscal que en deriva. Justament, quan veiem als diaris notícies respecte d’hipotètics residents als que se’ls recrimina processalment simular una residència al país fiscalment més favorable, el punt de conflicte es troba en què la prova de la residència fiscal efectiva a Andorra no és prou clara i en canvi ho és molt més a Espanya, on es presumeix que havia d’haver tributat.

Però el conveni per evitar la doble imposició amb Espanya (i també amb França) encara clarifica molt més el conflicte de residència fiscal en un o altre país. En aquest cas, el criteri predominant és el del país on tingui un habitatge habitual i en cas de tenir-la als dos Estats, el país amb el que tingui les relacions personals i econòmiques més estretes. Si fos impossible dirimir per aquests dos criteris, s’imposaria el país on resideixi habitualment i finalment, si ho fes als dos Estats indistintament, s’imposaria el criteri de la nacionalitat del subjecte país en discòrdia. Si encara així, disposés de dues nacionalitats, els dos Estats resoldrien de comú acord.

Avui, disposem d’una marc legal nacional i internacional prou clar perquè sigui molt més fàcil per a les autoritats respectives valorar si un individu ha de tributar en un o altre país. Aquesta seguretat jurídica també es fa extensible a l'individu que ha d'optar per un 'modus vivendi' que l’enquadri en una o altra modalitat de tributació.

Front a la seguretat jurídica derivada d’un marc legal estricte i clar, no s’hi poden oposar ficcions, simulacions, targes verdes sense valor probatori a efectes fiscals i altres estratègies elusives les quals, en un context cada cop més tendent a la transparència i a la cooperació judicial i fiscal a nivell internacional i de la qual no n’està afortunadament exempt el nostre país, acabaran quedant en evidència i rebent el tractament correctiu consegüent, sense obviar la possibilitat d’acabar essent titular d’algun article periodístic, cosa que no ens ha de preocupar, si partim de la base del respecte al dret a informar i ser informat, afegiria això si, amb rigor i sense presumpcions apriorístiques.