Opinió 04/02/2018

‘The Post’ i ella

Katherine Graham és invisible, viu en una societat en la qual les dones fan sandvitxos de gall dindi amb mostassa

i
Roser Porta
2 min

Albert Villaró en parlava aquí mateix fa quinze dies, ‘The Post’, i Ramon M. Llorens, fa una setmana al ‘Diari d’Andorra’, ‘The Post’ també. Subscric cada frase de les que van publicar: la pel·lícula d’Steven Spielberg és excel·lent, una elegia dels diaris de paper i del periodisme independent que destapa les mentides del poder (en aquest cas les dels governs nord-americans sobre la guerra del Vietnam), una reivindicació de la llibertat d’expressió i de la separació de poders. ‘The Post’ és tot això i més.

És un exercici de nostàlgia, amb rotatives, linotipistes, llençats per a les notícies i portades dibuixades amb llapis... de tot un món que ha estat fulminat per Internet i per la pressa. Spielberg retrata amb bon ritme com uns periodistes s’enfronten al poder però també homenatja una dona. Katherine Graham es transforma durant la pel·lícula i acaba fent possible l’enfrontament de ‘The Washington Post’ i el poder.

Ella era una dona invisible, filla del propietari del diari, esposa del senyor a qui el pare cedeix les regnes del negoci, fins que el senyor se suïcida i ella queda al capdavant de tot plegat. Però, tot i això, resulta invisible i ningú la pren seriosament. Graham viu en una societat i en un temps en el qual les dones són les secretàries i els homes els periodistes, els jutges i els membres dels consells d’administració de les empreses (les escenes d’ella entrant en aquests consells només masculins són impressionants). Les dones fan sandvitxos de gall dindi amb mostassa, parlen d’estilisme i de literatura, i organitzen festes amb glamur, però ella, obligada per les circumstàncies, travessa aquesta barrera.

Ella (podeu llegir la seva autobiografia, ‘Una historia personal’, premi Pullitzer, publicat per Libros del K.O.) es mou en els màxims cercles de poder, pertany a una classe social alta, altíssima, però en aquest món aquest pas és tan difícil com si fos una obrera de la classe més baixa d’Orleans. O més?

No és només la societat qui la fa invisible, ella té assumit aquest paper. Graham -una impressionant Meryl Streep- estudia fins a l’extenuació informes financers -el diari surt a borsa i està en perill la seva supervivència econòmica-, coneix els detalls de l’operació perfectament, està preparada, però quan és a la reunió amb els banquers i els advocats no obre boca, deixa que ho faci un home. Discreta, prudent, però preparada; imatge nítida de l’actitud tan interioritzada de les dones en els àmbits masculins. Tan típica per anar donant cops al sostre de vidre.

I arriba la transformació, la catarsi que Spielberg retrata molt bé. A poc a poc deixa la inseguretat, la discreció, la prudència i mostra com n’està de preparada i mana, i opina i parla -i escolta, escolta molt- i al final decideix. I mana. I tant si mana! I ho fa genial.

stats