'The women, stupid'

El camí passa perquè els partits polítics prenguin el control en la lluita per la igualtat entre homes i dones

Segurament a molts i moltes de vosaltres us resulta familiar aquest eslògan, es fa servir de diferents maneres, normalment en el món polític, per tal d’assenyalar la circumstància notable, el fet essencial, la idea que farà decantar la balança. Aquesta frase, en l’original 'The economy, stupid' (és l’economia, estúpid), va ser encunyada per James Carville, cap d’estratègia de campanya de Bill Clinton a les eleccions de 1992. Carville va voler que el seu candidat es centrés en tres temes claus i propers a la ciutadania, un d’ells l’economia, i va retolar els seus lemes a l’oficina de campanya perquè tothom els tingués presents en tot moment. Clinton va guanyar les eleccions. I aquesta construcció anecdòtica ha perdurat com a fórmula per assenyalar el camí de forma ben clara.

I el camí, encara que nosaltres mateixes encara no ho fem notar com hauríem de fer-ho notar, passa perquè els partits polítics prenguin el control en la lluita per la igualtat entre homes i dones. En un país com Espanya, en uns temps com els que vivim, un president no pot permetre’s contestar a “Si una dona i un home fan el mateix treball haurien de cobrar el mateix?” amb “No ens fiquem en això, no ens fiquem en això”. Prou, això hauria de passar una factura política d’esgarrifar. Protestes, vagues. No de les dones, de tothom. Aquest senyor està promovent des del càrrec més alt en democràcia que pràctiques com la diferència salarial per motius de gènere es perpetuïn.

Al nostre país, no sé si ho coneixeu, hi ha una motivació excel·lent perquè les empreses paguin uns sous igualitaris: de forma voluntària es poden inscriure en un llistat i se’ls hi atorgarà un distintiu. Un distintiu?! Una recàrrega impositiva que els hi faci tremolar els beneficis a qui pagui menys a una dona que a un home per la mateixa feina, a qui entorpeixi els plans de carrera femenins promocionant als homes per davant de les seves companyes, a qui només contracti dones per les feines pitjor pagades i menys considerades. Una resposta política contundent d’una miserable vegada. Perquè, oh, sorpresa, les dones també votem. I haurem de fer una reflexió i decantar el nostre vot pels partits que es preocupin per equiparar els nostres drets, per respectar les nostres llibertats (atenció a qui diu “No ens fiquem en això” quan es parla de despenalitzar l’avortament en els tres supòsits bàsics), per qui ens consideri tan ciutadanes com ho són els ciutadans.

Però, ai, quin cap, no fer-nos envermellir davant Europa perquè hem passat amb olímpica gràcia de la paritat que Europa es pren seriosament. Sí, hem enviat dos homes a representar-nos en delegació al Consell d’Europa. Que és un error humà. Per descomptat. A un ordinador introdueixes el comandament: [en els grups ha d’haver presència del gènere que sigui minoritari al parlament dels diferents països] i ho clava. Però tan sovint ens oblidem –humanament– que la dona estigui representada en tant que meitat de la població total que fa sospitar que en realitat ja la representeu els homes. Com amb el llenguatge. El masculí serà el neutre. Ximpum. I mireu, no, ja no pot ser. Les quotes femenines estan perquè això no passi, perquè no ens oblidem sempre de les dones. No perquè entrin dones que no estan capacitades, més aviat perquè no entrin homes pel simple fet de ser-ho. Estem fartes. I llegirem, i tant que sí, les vostres propostes electorals escrites per a nosaltres en llenguatge sexista. Interpretarem la manca de ganes, somriurem davant les bones voluntats que amaguen més, uns anys més, de no tenir cap intenció política que la meitat de la població tinguem els mateixos drets que l’altra meitat. Espero que us ho fem veure amb els nostres vots, perquè, de debò, preneu nota: són les dones, estúpid.

Etiquetes