Valentes

Un eslògan que circula aquests dies per les xarxes, després que sabéssim que Laura Luelmo va ser violada i colpejada fins a la mort pel “caprici” confés del seu assassí, diu que les dones “no volem ser valentes, volem ser lliures”. Ve de lluny, en realitat, aquesta frase. És un clam en contra d’una violència que de vegades “l’únic” que fa és intimidar-nos –la por de caminar soles de nit, la por que no han sentit mai els nostres amics homes. Una violència que d’altres vegades mata. Violència és violència i totes les violències són condemnables, d’acord. Però aquest tipus de violència que coarta la llibertat de les dones té un nom: violència masclista. O és que pot tenir algun altre qualificatiu l’actitud per la qual un home que s’ha “encapritxat” d’una noia que no coneix, la rapta, l’agredeix sexualment i finalment la mata a cops?

Entenc que el perfil psicològic d’un violador i d’un assassí deu ser complex i que el masclisme, per si sol, no ho explica tot. Però al mateix temps estic convençuda que, si el masclisme que encara és present a la nostra societat fos substituït per uns altres valors, valors d’igualtat i de respecte, aleshores les dones seríem veritablement lliures.

Hi ha pors que les dones hem incorporat des que érem petites. No ens agraden els carrers foscos. Ens incomoda entrar soles a un bar o una discoteca. Caminem ràpid de nit. Algunes tenim la “sort” que “només” ens han donat un ensurt, el dia que un pervertit ens va acorralar en un portal o aquella vegada que ens van magrejar a l’autobús. Segurament no veiem el món igual que els nostres companys, aquells que no han viscut mai, en la pròpia pell, aquesta por. Per a nosaltres és tan crònica que tot sovint no en som ni conscients, que la sentim. Fins al dia que, amb una mirada o unes passes al darrere, se’ns dispara l’alarma.

No ens agrada haver de ser valentes. Però ho som i ho seguirem sent fins al dia que siguem lliures.