Vall del Madriu, any 2037

De cop, una marmota propera fa un xiulet i la colla d’isards marxa corrent Madriu avall... No és un futur impossible, només hauríem de deixar de matar-los aviat

Estiu del 2037. Tinc 57 anys i, com cada dissabte, em preparo per anar a la muntanya. He decidit pujar fins al refugi dels Orris, al Madriu. Tot i els suplements energètics que em prenc des de fa uns anys, el meu ritme no em permetrà arribar a lloc fins passades tres hores ben bones. Potser, fins i tot, m’hi quedaré a dormir.

Surto des de la Plana i el camí comença a pujar de seguida. L’augment de les temperatures dels darrers temps es fa notar i encara no he arribat a Entremesaigües que ja estic xop de suor. Més amunt, el refugi de Fontverd està tranquil, sembla buit. Podria quedar-me aquí però prefereixo seguir fins als Orris, més petit i tocant al riu. Hi arribo passades les set, em canvio de roba, faig foc i menjo quatre avellanes. L’esforç em deixa clapat poc després.

Sis del matí. Un soroll estrany fora del refugi em desperta de manera sobtada. Fa fred. Del foc de la nit només en queden les cendres. Busco les ulleres i em poso la jaqueta. El soroll no tan sols persisteix, sinó que cada vegada sembla més intens, més a prop. Poc a poc obro la porta intentant no fer gens de soroll. Fora, un grup de sis isards aixequen el cap i mouen les orelles cap a la meva direcció. Sembla que dos d’ells són petits. Estan allà mateix, a menys de 10 metres. Surto a poc a poc i m’assec al graó de la porta del refugi. Ells em miren encuriosits i una de les cries s’apropa, xafardera. La seva mare la segueix. La tinc a un parell de metres, li allargo la mà i me l’olora una bona estona. Li acaricio el caparró, encara sense banyes, mentre se li tanquen els ulls. De cop, una marmota propera fa un xiulet i la colla d’isards marxa corrent Madriu avall...

No és un futur impossible, només hauríem de deixar de matar-los aviat.

Etiquetes