28/03/2021

Allò més elemental

3 min

Que la llengua pròpia del territori sigui oficial, que saber-la sigui obligatori, que la suma dels seus dialectes sigui considerada una unitat tal com determinen els experts, poder fer la vida diària en aquest idioma, que no se’n discrimini l’ús... Que es pugui fer servir amb normalitat a la feina, en l’oci, el món econòmic, en la relació amb l’administració... Que sigui vehicular als centres d’ensenyament i que tingui el mateix blindatge legal que qualsevol altra llengua oficial del territori. Per un alemany, aquesta és una realitat elemental. També per un belga, sigui de la regió que sigui. O per un ciutadà del Canadà, d’Islàndia, Estònia, Portugal, Grècia... I en el cas d’aquests darrers quatre països, parlem de poblacions de 0,32; 1,3; 10,3 i 10,7 milions d’habitants.

Mentrestant, al conjunt de països catalans, que en sumen uns onze milions, tot això tan elemental no és una realitat. El català no és oficial a tot arreu on es parla i, allà on està reconegut (amb l’excepció d’Andorra) no té el mateix rang d’oficialitat que altres llengües. La mateixa administració promulga o ha promulgat la idea que el valencià, el català de la Franja i el de Catalunya no són el mateix. Aquest idioma no només no és vehicular a les aules de tot el territori, sinó que a llocs com Catalunya això cada dia està més qüestionat.  I, tant a Badalona, a Prada de Conflent com a l’Alguer, si vas al supermercat pots fer la prova i veuràs com, si no sabessis castellà, francès o italià, tindries problemes per saber què compres. I podríem seguir així fins a tancar aquesta llista de tot això tan elemental.

Em pregunto què li passaria pel cap a un alemany, un canadenc, un islandès, un estonià un portuguès o un grec si, de cop, es trobés en la situació dels catalanoparlants. Mentrestant, paradoxalment, sembla que a casa nostra no s’acaba el món. No hi ha la consciència suficient, en la societat, de què representa tot aquest seguit de greuges. Només la perseverança estoica del món associatiu manté el clam al cel i pica ferro fred per mirar de conquerir tot això tan elemental. L’últim episodi el protagonitza la plataforma d’entitats Enllaçats per la llengua. Ha estat amb un manifest que reclama tots aquests punts. I la plataforma agrupa pràcticament tots els noms més rellevants de l’associacionisme lingüístic: Acció cultural del País Valencià, la Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural de l’Alguer, Escola Valenciana, El Tempir, l’Associació d’amics de la Bressola, el Centre de la cultura catalana d’Andorra, la Federació d’organismes per la llengua catalana, els sindicats STEPV, STEI i USTEC-STEs, etc.

Les reivindicacions potser són repetitives i redundants, però el fet és que els avenços són escassos, per no dir inexistents. Més aviat, tots els indicadors apunten com l’ús social, que és l’ànima de la llengua, va fent passos enrere. Per això és molt important anar recordant què és allò tan elemental que li pertoca a una llengua, i més, a una llengua de l’envergadura de la nostra, que no és minoritària ni de bon tros. Per això és tan important, també, que siguem conscients que tenim molt per fer i no ens podem despistar, perquè ningú que no sigui nosaltres ens traurà les castanyes del foc i encara no tenim ni tan sols allò més elemental.