Andorra i el seu reactiu mercat de lloguer

Els darrers mesos s’ha parlat de tensions en el mercat de lloguer andorrà, bàsicament pel fet que el preus pugen i l’oferta és escassa. Que els preus pugin és normal si la demanda també ho ha fet i que l’oferta sigui escassa té molt a veure amb l’activació del mercat, cosa que, en essència, tampoc hauria de ser una mala notícia, amb matisos, és clar.

Cal analitzar, però, el fenomen amb perspectiva històrica. Venim d’una crisi iniciada el 2007, moment en què es van adoptar diverses mesures com ara la congelació per mandat legal de tots els lloguers del país i que ha perdurat fins fa ben poc. Recordem que la població activa i cotitzant a la CASS va baixar en picat, entre 6.000 i 7.000 persones, i que al Servei d’Ocupació es registrava un nivell de desocupats que superava les mil persones. Automàticament, al disminuir notablement l’ocupació i la demanda, els preus del lloguer també van baixar, en alguns casos fins al 35 % dels preus anteriors a la crisi, fenomen agreujat per la mobilitat que provocà la reducció, també per mandat legal, del termini de preavís a un mes, cosa que permetia canviar amb molta facilitat a un habitatge més econòmic. És evident que aquest era el reflex de la vulnerabilitat de la nostra economia i del nostre mercat immobiliari de lloguer, ferits de mort per la manca de capacitat de reacció, fins que per fi a algú se li va acudir que potser havíem de deixar de ser un país tancat a la inversió exterior i que si l’obríem tindríem esperances de recuperar-nos, especialment per la diversificació econòmica que portaria implícita.

La superació progressiva de la crisi mundial acompanyada de la nostra més particular, la financera, sobretot impulsada pels sectors turístic i de la resta de serveis, amb la creació de nous llocs de treball i l’exitosa arribada de quasi 4.000 nous residents, ha evidenciat un increment de la demanda d’habitatges de lloguer combinada amb una manca d’oferta suficient, la qual cosa ha motivat en alguns casos un increment de preus, per altra banda lògic atenent les regles del mercat.

Altrament, les particularitats del nostre país, han evidenciat alguns problemes addicionals, com ara la reconversió d’habitatges en allotjaments turístics, modalitat que ha merescut canvis legislatius i un increment del control i de la lluita contra les situacions irregulars, quelcom normal per altra part. És clar, tenim una quantitat ingent de temporers d’hivern que precisen un habitatge per un període curt, màxim de sis mesos, i molts dels que usaven històricament han transitat cap a un model molt més rendible i que, per altra banda, demostra la bona salut del turisme, l’allotjament turístic. No podem culpar els propietaris que, durant 10 anys, han vist com els seus ingressos baixaven un 35 % i que les rendes es congelaven durant tot aquest període, busquin millorar el seu rendiment, només faltaria!

Potser, si tant el sector privat afectat (turisme de neu) com el públic, que ha de promoure iniciatives encaminades a resoldre problemes socials, i aquest n’és un, haguessin estat una mica més previsors, ara no tindríem aquest conflicte en què es culpabilitza erròniament els propietaris en general, que tot sigui dit, alguns d’ells n’han abusat i com tot abús mereix la seva reprovació, però majoritàriament han patit abnegadament la crisi com qualsevol altre empresari del país i tot just ara comencen a veure llum després de tants anys de foscor.

Al problema dels temporers s’hi afegeix l’arribada d’estudiants forans que venen a residir al país atrets per algunes ofertes d’ensenyament especialitzat i que no troben on residir. És clar, el concepte “residència d’estudiants” no es troba en el vocabulari habitual de les nostres autoritats nacionals o comunals ni del sector privat, no és qüestió de deixar-se a ningú.

A nivell general de país, darrerament hem vist algunes reivindicacions sindicals que, aprofitant l’avinentesa, clamaven per una congelació general dels lloguers del país, hipotèticament perquè hi havia malvats propietaris que aprofitaven contractes vençuts per incrementar els lloguers i que això estava provocant un increment generalitzat dels preus, cosa que ha estat totalment desmentida pel sector immobiliari, que especifica que dits increments són puntuals i que afecten molt més als habitatges d’alt nivell, demandats pels alguns nous residents d’un també alt poder adquisitiu i que, en canvi, a la resta d’habitatges els increments de preu havien estat moderats.

El mercat és savi, i la llei de l’oferta i la demanda actuen de reguladors quasi perfectes en la majoria de supòsits. Altra cosa és que calguin unes polítiques públiques que motivin a la iniciativa privada a invertir i impulsar nous projectes i es creïn més immobles destinats al lloguer i atenció, a les diferents modalitats, incloses les residències d’estudiants de demanda clarament a l’alça i és clar que es modifiqui i flexibilitzi el contracte d’arrendament.

Hem de ser optimistes davant els moviments que experimenta el mercat, doncs era molt pitjor quan tot anava a la baixa sense remei. Avui, la majoria de sectors, excepte el comerç i el financer, en procés de redefinició i reestructuració, estan creixent, i això es veurà reflectit en els salaris i el poder adquisitiu dels consumidors i alhora permetrà assumir l’increment de preus del lloguer que el mercat va regulant i quan el sector financer hagi reaccionat i el mercat del lloguer hagi madurat arribarà l’hora de tornar a incentivar la compra d’habitatges i aleshores ja podrem dir que de veritat hem superat la crisi i que les expectatives de progrés es consoliden.

El país canvia tan de pressa com també ho fa el món i Andorra ha de canviar d’estratègia per, enlloc de reaccionar als problemes presents, saber anticipar-se a les necessitats futures. Aquest canvi de mentalitat haurà d’imposar-se sí o sí si volem sobreviure primer i progressar després, i ha de tenir un clar reflex en les polítiques estatals i comunals de l’habitatge en totes les seves diverses manifestacions.