L'arruga és digna

Encara que sigui per contradir els germans Coen aquest sí, que tot i les minses pensions, és un país per a vells. Amb un dia de diferència ens van deixar Daniel Armengol (103 anys) i Alfons Babot (97). La gent gran a Andorra és l'element més abundant a l'univers després de l'hidrogen i de l'ADN de Julio Iglesias. Ja ens va anunciar l'Organització Mundial de la Salut que el nostre era el país més longeu del món. Però li vam fer el mateix cas que a les estadístiques d'inversió estrangera, als projectes del comú de Sant Julià de Lòria o al museu del Jorge Lorenzo. I això que arribar a vell cada cop és més difícil en aquesta pistola de la ruleta russa d''El Caçador' en què s'ha convertit la vida.

Cal sobreviure a la família per Nadal, als que circulen sense rodes de contacte, a caminar amb paraigües per un nucli urbà i, fins i tot, a la parella si es té en compte que Derek Medina, autor del llibre d'autoajuda i èxit de vendes 'Como salvar tu matrimonio' va assassinar la seva esposa.

Tots volem viure el màxim d'anys però que sigui amb salut. Si l'arruga no pot ser bella, almenys que sigui digna. Malgrat que la vellesa no ens asseguri la saviesa, perquè de pallussos n'hi ha a totes les edats, que tampoc ens tregui la curiositat. Que ens acompanyin el cap i les cames, i que ens convertim en vellets desllenguats, actius divertits i intel·ligents. Que els nostres nets ens facin un petó a les nostres cares arrugades i ens preguntin com vam sobreviure a les crisis, a 'Qui veut gagner des milions', a la invasió marsupial de les parques Napapijri, al 'reggaeton', als pals de les 'selfies', als gastrobars, a la ceba caramel·litzada i a la reducció de vinagre de Mòdena. I que els puguem explicar que Maradona va jugar al Barça abans de convertir-se en Carmen de Mairena i que hi havia un cantant que es deia Camilo Sesto que tenia un clon en la vicepresidenta del govern espanyol Carmen Calvo.

Ara ja sabem que hem arribat a una edat perquè ens costa tres dies recuperar-nos d'una barrila, perquè ens despertem com si el tren de mercaderies de les 5.30 ens hagués passat pel damunt, perquè ens prenem un Almax Forte abans de sortir a sopar, perquè hem sobreviscut a concerts, festes, decepcions, angoixes i tristeses, i perquè seiem a l'Alternativa i ens trobem els fills dels nostres amics, ja casats. Tenim molt carrer al darrere, que diu la Belén Esteban. I quan aquest carrer s'acabi, que ho faci d'una manera dolça, sense patir. No com Tennessee Williams que va morir abans de temps, escanyussant-se amb el tap del flascó de pastilles amb el qual s'anava a suïcidar.