Les bases de la igualtat

Cada vegada més homes no volem viure en una societat que encara discrimina les dones

L’any 2006, la filòsofa francesa Geneviève Fraisse publicà un singular i, en certa mesura, inaudit títol en la col·lecció juvenil de Gallimard: ‘La mélange des sexes’. No s’ha traduït mai al català, i tampoc no és necessari, sobretot perquè cap altre volum de l’autora, de molt més pes, ha conegut edició en la nostra llengua. En teoria, aquest petit llibre està redactat amb una clara voluntat didàctica, però, de vegades, potser perquè Fraisse no està acostumada a l’escriptura adreçada al públic adolescent, trontolla entre la voluntat de dir les coses clares, i una argumentació que no sabem ben bé on porta. El tema del llibre és la ‘mixité’ (“mixticitat”), val a dir, la presència dels dos sexes en un mateix lloc, preferentment, en el cas d’aquesta obra, a l’escola; la ‘mixité’ és també coneguda, per préstec de l’anglès, com a “coeducació” (‘coeducation’), encara que no sempre les dues paraules es prenguin com a sinònims absoluts. La relectura d’aquesta obreta de la filòsofa i feminista m’ha suggerit aquestes notes apressades.

Primer de tot, quan sembla que a l’Europa occidental nenes i nens comparteixen aules i jocs sense problemes, i no hi ha cap debat obert en els mitjans de comunicació o entre la classe política sobre aquest tema, per què convé aprofundir-hi? La resposta és clara: Perquè els guanys no s’assoleixen una vegada per totes… A hores d’ara hi ha una tendència, i no només al país veí, d’impugnar la mixticitat, de capgirar-la, i de tendir de nou a la segregació en escoles privades, però també en llocs públics, com ara platges o piscines, per motius religiosos… Entre les raons que addueixen els partidaris de l’educació segregada, es troba l’efecte positiu en la formació de les noies; entre els perills, el reforçament dels estereotips de gènere; tanmateix, també s’especula sobre l’absència de diferències significatives entre una forma i una altra d’escolarització*. Sigui com sigui, la mixticitat pertot no pot suprimir-se en una societat laica, ja que estaríem abonant la desigualtat, i obrint la porta a la subsidiarietat (per descomptat, de les dones).

Convé recordar que ‘mixticitat’ rima amb ‘igualtat’ (donar a cadascú la mateixa cosa), però sobretot amb ‘equitat’ (donar a cadascú allò que necessita per tal d’arribar a aqueixa igualtat). Aquesta diferència no la té en compte Geneviève Fraisse quan duu la mixticitat fins a les seves darreres conseqüències, i posa l’exemple d’un noi en la mitjania de la seva classe mixta corrent una marató, però passaria a ser dels últims en una classe només masculina; i això no seria bo per a ell. Resulta curiós: la filòsofa francesa no pensa en la noia que passaria a guanyar la marató en comptes de finalitzar la quarta o la cinquena amb una barem únic… Recordem aquell mem dels tres nens mirant un partit de futbol per dalt d’una tàpia: ‘igualtat’ seria donar-los a cadascun un calaix per a pujar-hi, independentment de si els de menor edat no arriben a superar l’alçària del mur; ‘equitat’ seria donar-los els calaixos que cadascú necessités per a poder, efectivament, veure. Per això, en algunes disciplines, com aquelles on entra en joc la força física, la no separació comportarà una desigualtat brutal per a les noies, i per aquest motiu, des del feminisme radical (i no tan radical també…) hi ha crítiques a la participació de transsexuals en proves esportives femenines d’atletisme, ja que la potència muscular d’un cos masculí és superior al femení en condicions semblants de preparació física. I dir açò no és ideologia ni cap mena de fòbia, sinó biologia.

Fraisse toca un altre aspecte de passada: la ‘paritat’, terme que rima amb ‘igualtat’, però sobretot amb ‘visibilitat’. En aquest sentit, la ‘mixticitat’ ha d’implicar també que les aportacions femenines a qualsevol disciplina siguin implementades fins als mateixos límits que les masculines, i d’aquesta manera conèixer els noms de les compositores, científiques, escriptores, filòsofes, activistes o artistes que acostumen a ser oblidades de manera més intensa que els seus homòlegs masculins (o, si pertoca, saber per quina raó hi ha èpoques on la presència femenina no és abundant, tot criticant el sexisme i la discriminació de les dones). Això haurà d’anar lligat amb la lluita contra els estereotips de gènere, perquè aquests responen a soles a una tradició social (de predomini masculí) i no a cap essència impertorbable.

La mixticitat és necessària, imprescindible, bàsica, com a primer pas en una societat igualitària, però pot no servir de res sense coeducació, sense implementació de la paritat, i sense lluita contra els estereotips, perquè la mixticitat, per si mateixa, no trencarà mai l’ubic androcentrisme i la relegació atàvica de la dona, discriminació que sobretot, gairebé sempre, és menyspreu. Per això, rellegir per motius laborals aquest ‘Mélange des sexes’ de Fraisse suposa enfrontar-se, vora tres lustres després, a una reflexió que ens hem de plantejar tothora, perquè cada vegada més homes no volem viure en una societat que encara discrimina les dones. I ni cap moda, ni cap tradició, ni cap interpretació religiosa poden imposar a casa nostra una desigualtat fonamentada en el masclisme.

*Antoine Bréau, Vanessa Lentillon-Kaestner i Denis Hauw, ‘Le retour de la non-mixité à l’école. État des recherches, maintien des tabous et doing gender’, a ‘Revue française de pédagogie’ [En linía], 194 | 2016. Consulta del 14 de juliol del 2019. URL: http://journals.openedition.org/rfp/4983; DOI: 10.4000/rfp.4983.