Opinió 29/04/2017

El bilingüisme sa

Observar la realitat lingüística dels països catalans amb ulls belgues pot donar lloc a una imatge més aviat pròpia d’un calidoscopi

i
Agustí Mas
3 min

Carrers amb dos noms i amb la denominació “carrer” sempre en dos idiomes. Parades de metro amb el mateix nom en dos idiomes. Tota la informació dels panells sempre i absolutament sempre en com a mínim dos idiomes. La plaqueta d’informació tècnica de l’ascensor de l’hotel, no en dos sinó en quatre idiomes. Els rètols dels senyals de trànsit, en dos idiomes. I enlloc he vist cap inscripció ratllada o deteriorada a propòsit.

Em sento en un entorn que transmet la sensació de convivència, de respecte; de normalitat. Dues llengües, dues identitats conviuen en un sol país i es tracten de tu a tu, amb el mateix respecte. Una és pròpia d’una part. L’altra, de l’altra. Però són presents a tot arreu, especialment a la capital. Brussel·les. No sóc suficientment expert per declarar-ho amb total rotunditat, però el que es percep lingüísticament a Bèlgica sembla un bilingüisme perfecte. Sovint m’han explicat que el bilingüisme és com una mena de guerra freda en què una llengua intenta guanyar terreny a l’altra fins que l’aboca a un procés de substitució lingüística. Deu ser qüestió de tarannàs, perquè aquí a Bèlgica hi ha una obsessió pel respecte a l’altre, sobretot perquè l’altre et respecti a tu. No us puc parlar de què passa a la zona de Bèlgica on es parla alemany, però segons m’han dit, la mecànica és similar a la resta de país. És més, pel que m’ha explicat una companya que fa deu anys que viu aquí i algun belga que he conegut en alguna altra ocasió, el govern s’assegura que tot individu escolaritzat el país aprengui les tres llengües oficials: francès, neerlandès i alemany. I no hi ha manifestacions per dir “nosaltres no parlem neerlandès sinó flamenc”. És més, el Consell cultural de Flandes l’any 1974 va decidir retirar tota referència a la “llengua flamenca” en detriment de “llengua neerlandesa”.

L’aplicació del bilingüisme pot ser qüestió de tarannàs, sí. Però cada casa és un món. Per tant, entenc que la història lingüística de cada territori aplica molta lògica als fets que s’esdevenen. Per tant, penso que voler observar la realitat lingüística dels països catalans amb ulls belgues pot donar lloc a una imatge més aviat pròpia d’un calidoscopi. Vivim en una societat en què una llengua se sent amenaçada per l’altra i gairebé no té més eina per defensar-se que la bona voluntat. On ni tan sols la immersió lingüística escolar en la llengua minoritzada no ha aconseguit normalitzar l’idioma autòcton. Tenim un territori històricament monolingüe com l’interior del País Valencià on no volen ni sentir a parlar d’aprendre la llengua pròpia de la resta de país mentre la resta de compatriotes dominen la seva. Amb un panorama on una llengua està clarament afeblida i en inferioritat de condicions, el bilingüisme belga catapultaria el català a la situació dels gaèlics escocès i irlandès: pràcticament desapareguts del mapa.

A Bèlgica, els dos idiomes es tracten de tu a tu. A casa nostra, es miren des de posicions diferents. Potser el dia que es vulguin mirar de tu a tu sense complexos ni rancors podrem plantejar un bilingüisme sa. El temps ens ho dirà.

stats