La cara humana

Gràcies a les infermeres per apaivagar l’ansietat prèvia, per la cura, per l’atenció

Fa gairebé set anys que tenia pendent aquest article. El guardava en algun racó amb tants altres pensaments que no s’han concretat en res i havia arribat a dubtar si valia la pena publicar-lo. Però avui, quan m’he trobat de nou a la consulta de l’infermera prequirúrgica, he recordat per què l’havia volgut escriure en primer lloc. I aquesta raó no és altra que l’agraïment més sincer als professionals que ofereixen la cara més humana del sistema sanitari.

La primera vegada que em vaig haver d’operar em van explicar que l’hospital Nostra Senyora de Meritxell havia posat en marxa una prova pilot d’infermeria prequirúrgica. Hi vaig anar a cegues, sense saber gens de què aniria la visita. Al final, de totes les visites que vaig haver de fer per aquelles dates, va ser la que més vaig apreciar. L’infermera de llavors, igual que la d’aquest matí, va ser empàtica i es va prendre el temps que calia per atendre’m. Li vaig poder preguntar tot allò que no m’hauria atrevit a preguntar al cirurgià o a l’anestesista. Ep, i no és que el cirurgià o l’anestesista no fossin atents, amables o empàtics. Però és allò que et fa cosa demanar-los el que creus que seran petiteses per a un metge i que a tu, en canvi, et neguitegen: quan t’obren una via, l’agulla es queda a dins la vena i, si no vigiles quan et mous, et punxes? M’he de depilar alguna part del cos per a l’operació? Què passa si aquell dia tinc la regla? I així, unes quantes preguntes més.

Doncs això, que aquest article és per donar les gràcies. Gràcies a les infermeres prequirúrgiques, a les quirúrgiques i a les postquirúrgiques. Per apaivagar l’ansietat prèvia, per la cura, per l’atenció i, sobretot, per la humanitat. I entenc que aquest agraïment el puc fer en nom d’altres. Al cap i a la fi, la majoria hem estat o serem pacients un dia o altre.