Publicitat
Publicitat

El català de les Canàries

Tenim un problema, com a societat, en el moment en què acceptem que es burlin de nosaltres a la cara, abaixem el cap i ens resignem

De seguida es va fer viral per graciós i inversemblant, però no sé si va suscitar un grau de reflexió prou profunda. Em refereixo a un vídeo que va compartir un conegut meu empleat d’IB3 al seu Facebook i amb què vaig topar per casualitat, però que després he vist que ha anat circulant una mica com la pólvora.

Ens situem. A les imatges hi veiem un grup de persones d’edat avançada. La majoria camina pausadament però hi ha una dona tota alterada, amb les mans a la cintura. De fet, indica clarament que està molt enfadada. La veritat és que la resta de gent del grup sembla que vagi una mica a remolc de la decisió d’aquesta dona, però amb un sentiment una mica aliè. La dona fins i tot s’exclama dient “em cago en la vida!”, amb una expressió facial de com si acabés de sortir del túnel del terror.

Finalment, li posen la carxofa d’IB3 al davant i la nostra protagonista explica que ha vingut a estiuejar a Palma i que ha entrat a la catedral, creient “que això és Espanya”, tot i reconèixer molt encertadament que no té “gaire cultura”. A tall d’exemple, afirma que ella ha estat a Anglaterra sabent que allà hi parlen anglès “i es va haver d’aguantar”. Però que arriba a missa, a la seu de Palma, i resulta que “el mossèn comença a explicar que... dit, si li falta un dit...”. En el castellà de la dona, “ que si le falta un deo...”. I que si “un prat.. un prat de glans” (“Prau, prau de bellotas...”). I amb això, que s’exclama dient: “Però això què és? Soc a Espanya o a Mèxic?”. Potser sí que té més cultura que jo, aquesta dona, i sap més bé que ningú que a Mèxic la missa a les catedrals es fa en català!

L’empenta i el tarannà, que m’atreviria a qualificar de totalitari, d’aquesta dona fa que pocs segons més tard etzibi que, sentint això, ha agafat i ha sortit, cosa que considera que hauria hagut de fer tothom que era dins la catedral: “Que tothom que se senti espanyol, que sortís a fora!”. I es justifica: “Perquè sentir a Espanya una missa en el que sigui, que no sé què és...”. Mentrestant, la seva colla d’acompanyants li indiquen que la missa era en català. I immediatament després diu: “Català? Doncs jo què sé el que és. El que sí que sé és que li falten les paraules, perquè en realitat s’entén tot”. Bingo! S’indigna perquè la missa està en català i acaba admetent que s’entén tot, cosa que entra en contradicció immediata amb el que acabava d’afirmar uns segons abans. Quin sentit té, doncs, tota aquesta ira? Clarament, es tracta d’un cas evident de catalanofòbia.

Potser no cal seguir transcrivint què més va dient la pobra dona en aquestes declaracions a la televisió pública balear perquè són burles suprematistes sobre la nostra llengua que efectivament demostren el seu nivell cultural. Per això dic “pobra dona”. Perquè, a més, la seva ignorància fa que no s’adoni que critica la nostra llengua, fonament de la nostra identitat, a la cara de l’audiència i dels periodistes que l’atenen. Si no fos que en la nostra comunitat lingüística malauradament estem avesats a viure en primera persona aqueta mena de menyspreu, potser aquesta persona s’hauria posat en un problema greu. O és que us imagineu que una persona, davant d’un micròfon de la televisió flamenca, a Bèlgica, comencés a exaltar-se perquè fan missa en holandès i a burlar-se de la sonoritat de l’idioma? S’atreviria, aquesta dona, a fer exactament això en aquesta altra circumstància?

Dit això, sí que potser aquesta dona té el problema que es pensa que tothom és i pensa igual que ella, i que si no és així, hauria de ser així. Però, a més, tenim un problema, com a societat, en el moment en què acceptem que es burlin de nosaltres a la cara, abaixem el cap i ens resignem.

Per acabar-ho d’adobar, resulta que la dona està tan alterada, que acaba la intervenció estel·lar dient: “Jo ja no vinc més a les Canàries!”.

Etiquetes