Opinió 23/12/2017

La coherència

Ja ho diuen, ja, que les persones som molt contradictòries i fins i tot incoherents. També amb la llengua

i
Agustí Mas
3 min

Aquests dies a la feina, i suposo que a tothom que faci feina una mica d’oficina li passa el mateix, no he parat de rebre felicitacions de Nadal. Tres-centes institucions, empreses que et volen vendre coses, amics i coneguts... Déu n’hi do. Algunes fan més il·lusió que d’altres, evidentment i realment, si no vols descuidar-te ningú, és un afer laboriós.

Laboriós també és trobar la postal. Més, si l’has de dissenyar tu. Pensar el text, la disposició, els colors, la tipografia... Però quan tot això està fet, és un goig. Amb les postals que rebo em fixo una mica amb tots aquests factors amb més o menys profunditat, segons el remitent, és clar. I aquesta setmana me n’ha arribat una que m’ha fet pensar en un tema que no sé si he tractat mai en aquesta columna.

La felicitació en qüestió provenia d’una institució d’àmbit local molt proper. Era d’aquell tipus de postals en què, en comptes de recollir una frase simple, recorria a una cita literària, cosa que mai és fàcil de fer i que denota cultura, deteniment i evidentment un esforç. Vaja, que s’hi ha trencat una mica les banyes a l’hora de transmetre unes emocions i un missatge determinats. El fet és que la nadala estava composta per un fragment en castellà d’una obra d’un escriptor portuguès. Pregunta: Per què una institució que sempre es comunica en llengua catalana fa una postal amb un text d’un autor portuguès però traduït al castellà? La lògica diu que o bé l’escrius en català o bé en portuguès, oi? Perquè, posats a ser erudits, per què no posar-la en portuguès? Prou bé que s’entén..!

Fent aquesta reflexió de seguida em va venir al cap una conferència on vaig anar, on el ponent va obrir la intervenció amb un seguit de cites solemnes. N’hi havia de diverses personalitats de diferents èpoques i una mica d’arreu d’Europa i, cadascuna, crec que era en el seu idioma original: bàsicament diria que hi teníem català, castellà, anglès i francès. Però també n’hi va haver una d’un pensador xinès que aquesta va aparèixer a la pantalla en anglès. En certa manera podia entendre que no la reproduís en xinès i, encara menys, que l’hi llegís. Però, posats a posar-ne una traducció, no hauria estat més lògic posar-l’hi en català? De fet, es tractava d’arribar el millor possible al públic. I el públic, entenia el català, el castellà i l’anglès com a mínim, però era tot catalanoparlant i la conferència es feia en català...

Ja ho diuen, ja, que les persones som molt contradictòries i fins i tot incoherents. També amb la llengua. En un context cada cop més multilingüe aquests creuaments de cables cada cop són més habituals. Em crida l’atenció quan sento gent, parlant en català, que fa referència als “megustas” de les xarxes socials, o que fan un “directo”, o que diuen que s’han quedat sense “datos” o nens catalanoparlants que juguen a fer la guerra i fan les proclames en castellà. Ostres, totes em surten en castellà, com la postal de Nadal... Pot ser que això no sigui tant qüestió de multiculturalitat com de substitució lingüística? Potser si tinguéssim més consciència de la situació de debilitat de la nostra llengua no cauríem en el parany d’aquesta incoherència que diu tant sobre nosaltres.

stats