Els contrabandistes d'Encamp i d'Ordino

El que és realment important és la capacitat de les dues comunitats, l'encampadana i l'ordinenca, de salvaguardar les tradicions i ser-ne partícips

Aquests dies de Carnaval hem assistit a una de les farses que més s'identifica amb aquesta celebració a casa nostra: els contrabandistes, els d'Encamp i els d'Ordino. Hom podria pensar d'entrada que es tracta de la mateixa farsa i fins i tot algú podria arribar a afirmar -de forma errònia- que una és més autèntica que l'altra. La realitat és que l'autenticitat roman en les dues interpretacions que, si bé comparteixen títol i fins i tot alguns elements de la festa -com poden ser els jutges i els textos basats en sàtires al context social i polític de cada una de les parròquies i del país en general-, la figura que encarnen els contrabandistes és força distant una de l'altra.

D'entrada, però, cal dir que el judici dels contrabandistes és una farsa carnavalesca que a principis del segle XX trobem en diversos pobles d’Andorra, com a Canillo amb els arlequins de protagonistes, a Encamp o a Ordino, i que es van anar perdent a partir dels anys vint pel context migratori que va viure el país amb les necessitats econòmiques dels andorrans desplaçant-se cap al sud de França per trobar altres ocupacions laborals, com la mina i la verema. Aquest fet el trobem ben explicat i desenvolupat en la recent publicació digital de l'Arxiu d'Etnografia de l'Arxiu Nacional d'Andorra, on també es descriu la figura del contrabandista com una persona que desenvolupava una feina que ajudava a l'economia familiar i, per tant, socialment ben vista.

Cert és que el Carnaval d'Encamp, des que a mitjans dels anys 50 en Sícoris -Rossend Marsol- va recuperar les dues farses més destacades -l'Ossa i els 'Contrabandistes'-, ha esdevingut el referent dels carnavals del país per la seva popularitat i per la seva càrrega identitària, cosa que l'ha portat a ser catalogada com a Festa d'interès cultural inclosa en l’Inventari general del patrimoni cultural d'Andorra. La que ens ocupa, la farsa dels contrabandistes d'Encamp, jutgen uns joves que carregats amb farcells han estat agafats per agents de la guàrdia civil. A la plaça són jutjats per un tribunal andorrà en una teatralització farcida de burla i sàtira basada en l'actualitat social i política de la parròquia encampadana i del país en general.

Els contrabandistes d'Ordino no porten 'fardos', ni hi ha guàrdia civil. Ni ara ni quan es celebrava al segle passat. La farsa tracta d'uns turistes del costat francès instal·lats al país que van vestits de forma estrafolària, que parlen patuès i que han estat confosos pels agents de l'ordre de la parròquia per contrabandistes. Els han aturat a dalt a Llorts i els problemes de comunicació entre uns i altres els ha portat a la grotesca situació de ser jutjats a la plaça del poble d'Ordino. Si bé avui, des del 2017 quan es va recuperar la farsa, la interpretació es fa tota a la plaça, antany començava a Llorts -i anys més tard a Arcalís oferint caldo als esquiadors- i en el trajecte de baixada s'anaven aturant a tots els bars dels diferents pobles, arribant al cap de parròquia amb un nivell etílic considerable. Un cop a la plaça, i amb diàleg també basat en la burla social i política de la parròquia i el país -però amb un llenguatge menys punyent que el d'Encamp- els dos jutges acaben condemnant-los a ballar el Contrapàs enmig de la plaça acompanyats per la gent del poble. La farsa compta actualment amb la interpretació també de les associacions culturals de la parròquia: l’Esbart Valls del Nord, la Coral Casamanya i el Grup Artístic.

Explicat aquest resum de les dues farses mancat segur de detalls i altres precisions, queda clar que no hi ha resposta a la pregunta de quina de les dues representacions és més autèntica. O sí que n'hi ha: totes dues ho són, precisament perquè dins del mateix marc identitari d'essència pirinenca són diferents una de l'altra, com les dues valls en què habiten els seus conciutadans.

En tot cas, el que és realment important és la capacitat de les dues comunitats, l'encampadana i l'ordinenca, de salvaguardar les tradicions i ser-ne partícips. Manllevant les paraules que la responsable de l'Arxiu d'Etnografia, Isabel de la Parte, fa servir en el text introductori de la publicació abans esmentada, es tracta "d'afavorir que la ciutadania participi activament en el reconeixement i la salvaguarda dels elements que són part del seu patrimoni i s’entenguin com a expressions “inquietes” d’una cultura en moviment constant". Doncs en això estem.