18/04/2021

Cop de timó

3 min

“Soc professor de secundària i percebo en alguns alumnes cert rebuig per aquesta obsessió de voler que s'utilitzi el català en totes les situacions. Crec que això mou a percebre el català com a llengua antipàtica”. Són paraules de l’alt-empordanès Iván Teruel en una entrevista transcrita al Diari de Girona, aquesta setmana. En l’entrevista, no només hi diu això, sinó que també hi apunta que és com si la política lingüística a favor del català el forcés a “renunciar a la cultura i a la llengua d’origen” i a “renunciar al castellà en l’espai públic o amb els fills”. Hi afegeix que la nostra llengua “sembla ser un peatge per ser considerat bon català”. Es per això que conclou que el català acaba sent, des del seu punt de vista, una mena de llengua antipàtica.

Desconec si aquesta percepció, en la totalitat, és gaire generalitzada entre tots aquells habitants dels països catalans que tenen el català com a llengua adquirida i no com a “llengua d’origen” o materna. D’entrada no ho crec, perquè són molts els que viuen al marge d’aquest idioma malgrat haver nascut aquí o fer dècades que hi viuen. Però sí que moltes vegades, en aquests contextos, el català s’hi percep com una cosa que molesta, que sobra, que no convida a incorporar al dia a dia. Però d’aquí a veure’l com una amenaça...

Potser l’excepció la trobem a Andorra, on l’anticatalanisme mostra més tolerància amb la llengua catalana bàsicament perquè és l’única oficial. Però sovint es tolera com una cosa local i burocràtica, obviant que forma part d’una unitat que supera els límits administratius del principat i amb el benentès que tolerància no sempre significa acceptació i, encara menys, estima, admiració o adquisició. De vegades hi ha la sensació que hi ha coses que es fan en català només perquè s’hi han de fer. I llavors passa com tot allò que es fa amb desgana: que no surt bé. És a dir, no sé si m’equivocaria gaire afirmant, almenys per la meva experiència, que a Andorra és on es registra la taxa més alta d’errors ortogràfics i gramaticals per paraula escrita. Però bé, almenys hi és oficial i almenys s’hi utilitza, lluny és clar de la normalització.

Sigui com sigui, tant un fet com l’altre demostren una vegada més que, probablement ni a Catalunya ni a Andorra, les polítiques lingüístiques no acaben de ser reflex de la perfecció, malgrat que segurament estan fetes amb tota la bona intenció del món. I no només les polítiques lingüístiques, sinó l’actitud lingüística de molts parlants. Per exemple, també Iván Teruel recela de l’hàbit d’algunes persones de corregir sistemàticament el parlar dels altres sense que aquests últims ho hagin demanat; una actitud que, lluny de motivar a llançar-se a aprendre el català, crea frustració i aixeca barreres. D’aquí que sorgís rebuig al voltant de la figura mediàtica i viral de Josep Maria Virgili.

Amb tot plegat, el català haurà trobat una bona política lingüística quan desperti l’interès de la gent, li posi una espurna de llum als ulls, la motivi, faci que un aprengui la llengua i es posi a parlar-la per una inèrcia que no sorgeix precisament ni de la sobrecorrecció, ni de la llei, ni d’anuncis a la tele. Quanta gent es va interessar pel català arran d’aquella cançó de la Rosalia, amb Bola de Drac o pel naixement de TV3 i la seva programació desacomplexada? És evident que enlloc no hi ha cap recepta màgica i que no és fàcil aconseguir que un idioma aconsegueixi això de cop i volta. I el català no seria ni el primer ni l’últim de fer-ho. Però la clau és ser conscients que amb tal com ho hem anat fent fins ara, no n’hi ha prou. I que si no som en temps de descompte, poc ens falta. Per tant, cal fer un bon cop de timó per passar d’una llengua antipàtica, molesta, peatge o de tràmit, a una política lingüística atractiva i que il·lusioni.