Les coses i els noms

No és el mateix un pres polític que un polític pres, com ara diuen a TV3

La setmana passada, en aquest mateix espai, reflexionava sobre el fet que la llengua materna ens condiciona en la forma com interpretem i definim el món. És el principi de relativitat lingüística o hipòtesi Sapir-Whorf, com m’han recordat molt bé aquests dies per les xarxes socials. No m’atreviria a assegurar-ho fermament que hi tingui a veure, però això em fa pensar en allò que de vegades es debat de si el nom acaba fent la cosa.

Aquests dies llegia, al web de la Plataforma per la llengua, que després de feines i treballs, han aconseguit una cosa tan simple, com aconseguir que la senyalització de les carreteres indiqui correctament el topònim d’una població de la Marina Baixa. El gener del 2002, ni més ni menys que fa setze anys, el consell de la Generalitat Valenciana va aprovar el canvi de nom de Guadalest, per la seva forma original, prèvia a la castellanització generalitzada dels topònims: el Castell de Guadalest. Han calgut gestions amb el Servei territorial d’obres públiques d’Alacant, el síndic de greuges i l’Oficina de drets lingüístics, i finalment s’ha aconseguit canviar tot un seguit de plaques de senyalització de carreteres perquè indiquin correctament el nom propi i oficial.

Es pot pensar que coses així només passen al País Valencià. Però, de fet, aquesta notícia m’ha cridat l’atenció perquè exactament la setmana passada, constatava uns fets similars a la Catalunya profunda. Va ser transitant per una carretera d’aquelles de revolts inacabables, la C-26, a l’alçada del Ripollès. Des de ben petit recordo uns rètols de carretera de color verds, que fins fa qüestió de setmanes aguantaven amb una dignitat envejable les inclemències meteorològiques de la zona perquè semblaven gairebé nous. Indicaven els nuclis de Santa Maria de les Llosses i Santa Maria de Matamala, al municipi de les Llosses, a deu minuts de Ripoll, bressol de Catalunya. El fet és que als rètols, “Maria” hi portava accent, segurament per influència o directament per grafia castellana. Un d’ells, de fet, estava rectificat amb un puntet pintat amb esprai. Però sorprenentment, aquesta setmana passada he vist que els havien retirat i n’hi havia uns de nous, amb el típic fons blanc i el contorn vermell, escrits correctament. No em consta que hi hagi hagut cap campanya al darrere i, suposo que la costum de veure’ls i la desídia administrativa que afecta determinats racons remots, havien derivat en la tolerància dels habitants cap a ells.

Tornant a allò que dèiem que el nom fa la cosa i parlant de topònims, automàticament penso en la guerra oberta entre els veïns del poble de Castelló, a la Ribera Alta, que es discuteixen per si el poble s’ha d’anomenar Castelló de la Ribera o Villanueva de Castellón, qüestió que suposa explicat ràpidament una mena de dicotomia sobre la legitimitat local a la monarquia borbònica. O, sense buscar gaire, la disputa entre Comunitat Valenciana i País Valencià, cosa que duu implícit renunciar o reivindicar una nacionalitat.

Així mateix, mantenir els rètols de Guadalest o Santa María de les Llosses, implicava mantenir viu un passat d’imposició i supremacia lingüístiques. I evidentment, hi ha a qui li interessa aquesta desídia. Segurament són els mateixos que amenacen els mitjans de comunicació que vulguin fer servir l’expressió “presos polítics”. Perquè saben que no és el mateix un pres polític que un polític pres, com ara diuen a TV3.

Etiquetes