Opinió 02/12/2016

El deure dels deures

No entenc per què la feina diària dels nens ha de continuar a casa més enllà del que podria ser un entreteniment, una pràctica o una lectura

i
Josep Estañol
3 min

Amb dos fills cursant l’ESO, fa temps que reflexiono al voltant del paper que tenen els deures escolars en la vida quotidiana dels nens i de les famílies.

El debat ha guanyat notorietat aquestes darreres setmanes arran de la vaga promoguda pels pares i mares d’alumnes dels nostres estats veïns: a França fa uns mesos i a Espanya aquest mateix novembre, les associacions que els agrupen han recomanat no presentar-los, han denunciat la càrrega de treball dels nens i han fet una crida a la contenció.

També a casa nostra, fa només uns dies, el ministre d’Educació va fer unes declaracions molt reveladores i va reconèixer la injustícia que pot provocar la feina que els nens i nenes s’enduen a casa.

És ben cert que no afecta per igual tots els sistemes educatius i que la cultura de l’esforç és un actiu que es guanya treballant, però quan l’exigència traspassa les aules i l’arribada a casa representa començar una segona jornada laboral, s’origina un problema de fons, de vegades invisible, que afecta tant els estudiants com el dia a dia de moltes llars andorranes

No entenc per què la feina diària dels nens ha de continuar a casa més enllà del que podria ser un entreteniment, una pràctica o una lectura. Però és que a més d’allargar les hores de treball, els deures representen moltes vegades un greuge comparatiu entre els estudiants.

A diferència de la formació que reben a l’escola, on tots tenen els mateixos mestres i educadors, el suport que troben a casa no és mai el mateix, perquè depèn de situacions tan diferents com l’organització de la família, les situacions de crisi matrimonial o la dedicació més o menys intensa dels pares, no sempre en disposició d’ajudar per raó dels seus horaris de treball.

La coincidència de molta càrrega de deures amb alguna d’aquestes variables és fatal: genera desigualtat, i la desigualtat pot donar lloc a injustícia, resultats acadèmics deficients i de vegades, frustració i fracàs escolar.

Les més recents dades oficials mostren que alguna cosa no funciona del tot bé: en les comparatives, els sistemes clàssics han perdut credibilitat i cal reaccionar. Allò de “la letra con sangre entra” dóna per a discutir fins al cansament. També accepta matisos allò que “només se sap el que es recorda, només es recorda el que s’aprèn i només s’aprèn el que es repeteix”. I ja se sap que en grans i petits, la repetició sense estímuls porta a l’avorriment i al desinterès.

Avui els mètodes més reconeguts són els que generen aquest interès, els que motiven a aprendre i en definitiva els que fan que els estudiants s’impliquin en la seva pròpia formació. S’ha de ser exigent, per suposat que sí.

Però crec indispensable reconsiderar el protagonisme dels deures i deixar espai per a una formació integral no només memorística. Per a això, pot servir:

1. Racionalitzar i coordinar les diferents àrees d’ensenyament per tal d’evitar la concentració de controls d’avaluació i la saturació dels alumnes en moments puntuals del curs escolar. No s’ha de confondre exigència amb excel·lència. I si bé és cert que hi ha assignatures que mereixen seguiment constant i dedicació complementària, n’hi ha altres que, sense menystenir-les, no tenen el mateix pes específic ni justifiquen un esforç extraescolar addicional.

2. Fer compatibles l’activitat acadèmica amb el desenvolupament d’aficions i la pràctica esportiva.

3. Adoptar mètodes que provoquin curiositat en els alumnes i ganes d’aprendre, d’experimentar i d’entendre el perquè de les coses que se’ls expliquen a classe.

En algun dels models que els tenen implantats, els treballs suplementaris no fan la seva funció i si m’apuren, crec que de vegades destorben.

I com que les desigualtats existeixen, en l’actual situació de crisis econòmica i en les de desintegració familiar tan freqüents, les mancances i l’exposició al risc d’alguns joves són tan acusades que han esperonat Càritas Andorrana a posar en marxa un innovador programa de suport acadèmic extraescolar destinat a nois i noies amb dificultats d’aprenentatge i dèficit de resultats que no troben en el seu entorn més proper l’ajuda necessària per a superar-los.

Però si em permeten, no hauria de ser cosa de Càritas. La resposta del sistema hauria de ser evitar-ho.

stats