Diàspora

Una de les felices derivades de l'exposició 'Benvingudes a casa vostra' —si encara no l'han anat a veure sobretot no badin, que algun dia s’acabarà— ha estat la identificació d'una creu romànica que es conserva al museu de la Universitat de Yale amb la que hi havia a l'església de Sant Miquel de Prats. Una antiga placa de vidre del fotògraf Guillem de Plandolit n'ha estat el desllorigador.

Sobta que, a aquestes alçades de la història, encara hi hagi troballes sorprenents d'aquesta mena. Però això passa, i més sovint del que sembla. És la justa correspondència a la diàspora de tantes peces d'art que la nostra diòcesi va patir durant la primera part del segle XX. La triangulació del joc entre la propietat, els antiquaris, i els col·leccionistes (i encara algun lladre!) ha fomentat una escampadissa extraordinària.

No fa pas gaires anys que es va saber que el retaule tardogòtic de Santa Maria d’Urgell és ara a la catedral de Santa Ana, a les Canàries. I fa menys encara que un preciós arc decorat gòtic, també procedent de la catedral, ha estat inequívocament localitzat a la mansió Hearst de San Simeón, California, on fa companyia a part del cadirat del cor. El repertori del patrimoni perdut, destruït, deslocalitzat o expatriat ompliria un volum apassionant: seria una crònica sobre la pèrdua de la memòria, la cobdícia i el desinterès. A veure qui s'hi anima.