Doble tall

Ara fa una setmana d’aquella manifestació que sobretot es va fer famosa per la contramanifestació que va despertar. Parlo de la del col·lectiu Hablamos español a Barcelona, que va haver de canviar de recorregut davant la impossibilitat d’arribar a la plaça de Sant Jaume. Ras i curt, que una contramanifestació tingui més força que la manifestació original en si pot voler dir moltes coses. Especialment, que aquesta crida no només és minoritària sinó que fa recelar la majoria.

Veient imatges de la marxa, sincerament em va fer gràcia que tots els arguments defensats en pancartes o en proclames es poden utilitzar més aviat en defensa del català que no pas a la inversa. Abans, però, crec que val la pena recapitular, per entendre què és allò que repudia aquesta manifestació de castellanoparlants.

A Catalunya, amb la recuperació de la democràcia, un grup de castellanoparlants de Santa Coloma de Gramenet patien perquè volien que els seus fills, que a diferència d’ells ja havien nascut a Catalunya, se sentissin plenament arrelats en aquesta terra que per a ells era d’acollida. Creien que era cabdal que parlessin perfectament el català per tenir les mateixes oportunitats que els catalans de més generacions. Per això van entendre que, en un entorn proper tan castellanoparlant, la millor fórmula d’aprendre bé el català era la immersió lingüística a les aules. Tot seguit, el Parlament de Catalunya, per 105 vots a favor, 29 vots en contra i una abstenció, va aprovar la llei de normalització lingüística, que permetia iniciar una prova pilot en el que era un dels suburbis més castellanoparlants de Catalunya i convertir-lo en el bressol de la immersió lingüística. Parlem del 1983. Avui, 35 anys més tard, informes com PISA demostren que el grau de coneixement del català i del castellà entre els alumnes de les etapes obligatòries és pràcticament idèntic i que, en el cas del castellà, és superior al d’Espanya. Mentrestant, el català segueix sense estar normalitzat i la percepció general del dia a dia que tenim tots és que la correcció ortogràfica no abunda en català i, en canvi, sí que ho fa en castellà.

Anem al gra. Intento recollir totes les proclames que veig al vídeo de la manifestació d’Hablamos español, publicat al mitjà Libertad Digital. Em sobten de seguida dos missatges que l’únic que promulguen és la demagògia i el populisme sense fonament: “Ni llengua ni doctrina imposades” i “contra la imposició de llengua”. Com acabo d’explicar, la immersió lingüística és fruit d’un consens molt ampli. Sí que ha estat una imposició el castellà durant dècades de dictadures, absolutismes i decrets de nova planta. Per tant, subscric el missatge plenament, però davant l’evidència que el català mai ha estat llengua d’imposició. I quan parlen de doctrina entenc que es barregen coses; una llengua és un codi, no una ideologia. Però clar, veient que en una manifestació a favor del castellà els càntics més pronunciats, i amb quina ira!, són “Jo sóc, espanyol, espanyol, espanyol...”, “No ens enganyen, Catalunya és Espanya”, “Visca Espanya”, “Espanya, unida, mai serà vençuda”, “Puigdemont a la presó“ i, tot això, acompanyat de banderes d’un país inventat com és Tabàrnia... Qui adoctrina, doncs?

La proclama més estesa és “Llibertat d’elecció de llengua”. Com hem vist, el sistema actual garanteix un aprenentatge idèntic del castellà i del català, cosa que és el fonament perquè els ciutadans puguin escollir lliurement la llengua que volen fer servir, perquè si només en coneixes una... O és que els pares que branden aquest missatge volen impedir que els fills aprenguin un idioma que els serà necessari en el futur per tenir igualtat d’oportunitat davant dels catalanoparlants, que dominem les dues llengües? O és que l’objectiu és aconseguir perpetuar una societat dividida entre monolingües i bilingües? I si el que es refereixen és al tracte amb l’administració, tenen tot el dret de dirigir-s’hi en castellà, no com jo, que no se’m garanteix el dret a ser atès en català a l’administració espanyola, que sustento econòmicament com qualsevol altre... Per tant, som els catalanoparlants els que no tenim llibertat d’elecció de llengua!

I això em porta a una altra pancarta que he vist, que diu “La meva llengua, un dret humà”. Aquesta és la que fa més gràcia, perquè efectivament els drets lingüístics són drets humans, i dia rere dia es constata com les víctimes principals de la vulneració de drets lingüístics som els catalanoparlants: tenim policies que ens escorcollen o fins i tot denuncien per parlar en català, se’ns insulta per tenir una llengua diferent, hi ha metges que es neguen a atendre pacients catalanoparlants, i un llarg etcètera de casos que es repeteixen cada dia i que inventaria la Plataforma per la llengua. Aquesta mena de fets que no es produeixen mai contra castellanoparlants.

Molt interessant és l’afirmació “Les Espanyes, unides en la diversitat”. Paradoxalment gairebé atempta contra la unitat d’Espanya...! Admet i reivindica que hi ha realitats diverses, cosa que ha intentat Catalunya durant dècades... I també llegeixo “Espanya, sense barreres lingüístiques”. Doncs coi, les barreres lingüístiques desapareixen si tots parlem perfectament les dues llengües, no?

I acabo amb dues proclames que són el súmmum: “Elecció és democràcia” i “Justícia”. Cal que digui res...? Sembla que hagin entès la lliçó que no volen posar en pràctica...! Com veiem, les proclames d’aquesta manifestació són una arma de doble tall que van més en contra dels nacionalistes espanyols que no pas a favor.