Opinió 07/11/2019

Les dones i el clima

El fet que hagin esdevingut un valor a l’alça ha de prevenir-nos davant la possibilitat que, per una malsana inèrcia, es quedin només en anècdota

i
Josep Carles Laínez
4 min

Anuna De Wever i Kyra Gantois són dues noies de Bèlgica. És meravellós que les dones, i més encara si són joves, estiguin experimentant, quasi per primer cop en la història, l’empoderament a què assistim avui: tenir-les en primera plana dels diaris, dels noticiaris televisius, de les portades dels llibres, del comentari en el primer cafè de la jornada, i a més a més amb paper protagonista, no pas com a anècdota, continua estant inèdit al món occidental i, no en va, resulta una amenaça per a la majoria de països del globus terraqüi…Trencar aquesta tendència és enriquidor i, sobretot, de justícia. Veus antany silenciades, emmudides o mirades amb displicència, són ara les portaveus d’una altra manera d’actuar, de defensar-se, de parlar, i en el cas de la crisi planetària del clima, d’haver-se col·locat com a capdavanteres de mobilitzacions i de sensibilització.

Ara bé, el fet que les dones hagin esdevingut un valor a l’alça ha de prevenir-nos davant la possibilitat que, per una malsana inèrcia, es quedin només en anècdota, en la cara bonica d’una campanya de màrqueting que no sabem qui mou entre bastidors. Les empreses saben que una dona ‘ven’ més, i per això cal mirar-s’ho tot a espai, no sigui que la sobreexposició resulti, al capdavall, contraproduent si els continguts no són contundents, sinó mel·liflus o impossibles. Perquè, en aquest cas, al fet de ser joves, de no tenir preparació per mera qüestió cronològica, i de resultar utòpiques i escabellades les seves propostes, s’hi unirà la seva característica femenina. I allò que hi havia de positiu pot girar-se en contra, perquè prou sabem que el món és patriarcal, i allò que es vincula sobretot amb les dones és ipso facto rebaixat a una categoria inferior (no fa tants anys, encara hi havia qui parlava de “carreres de noies” –Història de l’Art, Ciències de l’Educació, Filosofia, Filologia…).

L’Anuna i la Kyra han publicat enguany, qui sap si a rebuf de l’èxit de Greta Thunberg, de la qual tracten, a la qual admiren, i amb qui han coincidit en diversos esdeveniments, un petit llibre: ‘Wij zijn het klimaat. Een brief aan iedereen’, aparegut en llengua espanyola com a ‘El clima somos nosotras. Una carta al mundo’ (Madrid, Alianza, 2019), i igual com el volum de la Greta, vol ser provocador i cridar a les consciències. És una carta global dividida en quatre blocs: als polítics i gent d’Estat, als pares i professors, a la pròpia generació de les autores, i a tots junts: els uns i els altres. Què hi demanen? Un compromís en la lluita contra l’escalfament global i en la desobediència civil; també, per bé que no d’una forma massa evidenciada, lluitar “contra la indiferència, l’interès personal i un munt d’emocions” (p. 54). Sol·liciten que tothom faci alguna cosa i sobretot es necessita “imprevisibilitat, perquè justament és això el que desperta a la gent” (p. 62). Quines pautes de conducta donen? Quin programa? Quins consells? No, cap. Al bell inici del llibre afirmen com si es protegissin: “Fem que la ingenuïtat sigui la nostra força” (p. 9). Compte amb la ingenuïtat i la delicadesa… o esdevindran una arma de doble tall.

El seu genèric missatge és que la responsabilitat de canviar és de totes les persones, la qual cosa no els impedeix fer servir un “nosaltres” i un “vosaltres” gairebé majestàtics, tot creant una dicotomia malgrat la seva crida a la unitat. Som tots culpables. Elles i els seus companys són els únics que han despertat d’un malson que els adults venim creant. Tanmateix, qualsevol persona, gran o jove, pot comprometre’s a modificar les seves pautes de conducta, i transformar en realitat un futur possible sobre la Terra. Apel·len als polítics, però no hi diuen res del poder econòmic, al qual es troben sotmesos tots els polítics del món. Aquesta absència és cridanera o sospitosa. I, en qualsevol cas, la llista de primeres figures amb les quals deurien reunir-se (“ens agradaria mantenir converses […] encaminades a trobar solucions” (p. 29)) les faria viatjar sobretot per Àsia; i dins d’Àsia, per dictadures; i dins d’aqueixes dictadures, per països on la dona no val tant com un home. ¿El maldecap no són els combustibles fòssils? Doncs…, ànim!

‘El clima somos nosotras’ cansa, ho jure. I el problema és que la Greta i ara l’Anuna i la Kyra escriuen si fa no fa el mateix llibre, i a mi em fa por escriure un mateix article: les dades científiques (açò ho subratllen prou), la despreocupació dels adults, la crida a l’acció (quina acció? L’Anuna també va creuar l’Atlàntic en veler amb destinació Xile juntament amb la seva núvia), tot en un ‘melting-pot’ de desconeixement, utopia i inutilitat. ¡Si les ha recolzades fins i tot el rei dels belgues! I per tal de no lligar la seva “lluita” amb persones vertaderament compromeses, hi ha un desplaçament força sibil·lí en els mitjans: cap d’aquestes noies és presentada com a “ecologista”, sinó com a “activista mediambiental”. Els ecologistes eren mig hippies, poden ser “violents” (n’hi ha un grapat en diverses presons), amb cabells llargs, barbuts i com les síndries (rojos per dintre…). En canvi, aquestes dones són joves, immaculades, guapes i amb estil. Dir-los ecologistes no seria una bona decisió per a l’establishment…

Ho dic de mode molt sincer: hom comença ‘El clima somos nosotras’ amb bona voluntat, però hom l’acaba entre la irritació, la desesperació i la indignació. A la darrera pàgina del volumet, la frase botxí que resumeix el contingut parateològic de les seccions prèvies és la següent: “El vertader creixement que necessitem és el creixement de l’amor” (p. 71). Amén. L’amor, el respecte, la cura dels altres, la sensibilitat, una major tendresa, obertura de cor… no són cap novetat, però sí el gran fracàs de la història humana. ‘Words, words, words…’. Fa poc llegia l’assaig ‘Trump y la posverdad’ (Barcelona, Kairós, 2018) de Ken Wilber, i la conclusió final era així mateix l’apel·lació a la consciència i a la plenitud del moment present. Quin desfici, mare! ¿No serà, tot plegat, l’últim espeternec de l’ecologisme ‘New Age’? ¿Un efecte placebo perquè pensem que fem alguna cosa quan no podem fer res?

stats