Les espases dels Nazgûl

Mai l'encerto. Ni quan parlo, ni quan callo. Diuen que faig un humor que ningú no entén. És el que té haver vist tantes pel·lícules de Woody Allen i creure que tens la llengua plena de fulles d'afaitar quan, en realitat la tens d'aquells ganivets de plàstic que van amb les carmanyoles.

Unes vegades peco per excés i altres per defecte. Hauríem de tenir la possibilitat de contestar amb caràcter retroactiu. És quan t'has quedat amb la mirada perduda cap a algun lloc i la resposta adient et ve a la ment quan l'altre ja ha sortit per la porta, quan ha acabat la reunió i et tornes a posar el mòbil a la butxaca i tanques l'agenda.

Total, si al final només hi ha dos tipus de paraules: les que dius i les que no. En les dues acabo reflexionant i analitzant. Però quan escolto alguns polítics em reconcilio amb els meus silencis i amb les meves incontinències verbals. Fan servir les paraules com si fossin espases curtes dels Nazgûl a 'El senyor dels anells' per enverinar l'esperit, desencadenar neurosi i fabricar depressius crònics en cadena.

Amenacen, es carregen de raons o es volen proclamar com a salvadors de la pàtria tot efectuant una regressió cap a un estat prehistòric com aquell personatge de 'L'habitació tancada' de Lovecraft i Derleth. I això que encara no han començat les campanyes electorals a Andorra i a Espanya. Estem abandonats al nihilisme, injectant-nos absenta, recitant poemes de Leopoldo María Panero, veient els minuts musicals de La Sexta i bevent licor de foc verd Valyri de 'Joc de trons'. La que ens espera.