Tot esperant Godot

'Consummatum est'. S'han fet les eleccions a Andorra i ha passat la campanya electoral que és com completar la instrucció dels marines encara que un s'hagi preparat com Charlie Hunnam a 'Triple frontera'. Hem passat moltes estones al carrer com uns personatges de 'Tot esperant Godot' perquè algunes de les cites amb els candidats han tingut més del teatre de l'absurd de Samuel Beckett que de campanya. Com escrivia Azorín "s'ha parlat molt però en realitat no s'ha dit res".

Hi ha hagut activistes, una mica com Bono d'U2, però amb més gust per les ulleres; generals Kurtz com a 'Apocalypse now', abandonats a la companyia dels seus propis dimonis exteriors i interiors mentre repetien: 'l'horror, l'horror' referint-se a altres partits, i candidates tan apagades com Helena de Troia en passejar pel camp de batalla, en aquest cas electoral. Tot, entre paraules buides més pensades per aconseguir el vot que per buscar que s'entenguessin els punts del programa.

Hem trobat els somriures cicatritzats del Joker de 'Batman' i mirades penetrants semblants a les de Santiago Abascal de Vox amb missatges tan complicats com revertir el temps en una computadora quàntica i tan enigmàtica com l'olor d'un suavitzant d'escull de corall. La majoria de candidats territorials han anat amb parella, amb gran prudència i buscant l'equilibri per no semblar Huxley i Orwell però tampoc Esteso i Pajares encara que tant estar junts ja semblaven Manolete i el Gitanillo de Triana. Mentrestant, els periodistes i els electors ens hem sentit com Vladimir i Estragon, que esperen en va al costat d'un camí un tal Godot, amb qui (potser) tenen alguna cita.

Mai no arriben a saber qui és Godot. A cada acte hi apareixen el cruel Pozzo i el seu esclau Lucky, seguits d'un noi que fa arribar el missatge a Vladimir i Estragon que Godot no vindrà avui, "però demà segur que sí". Mentrestant, com més canvia el món, més insisteix la política a ser la mateixa.