El feminisme no és Ubik

Ubik, sí, aquell producte que dona títol a una de les grans novel·les de Philip K. Dick, i que aprofitava gairebé per a qualsevol cosa: netejador elèctric, cervesa, cafè, amanides, medicina… Només calia llegir-ne les instruccions, i Ubik ens proporcionaria el plaer que cercàvem. Quina gran descoberta! Dissortadament les ucronies de Dick són sempre distopies, malgrat la resolució, prou vegades feliç, de les seves obres. Tanmateix, no es tracta ara de revisitar el gran escriptor nord-americà, sinó de veure com s’està transformant –dintre d’allò que s’arrecera, i cada cop més, sota el paraigua de “feminista”– una determinada lluita en un concepte de moda.

Evidentment, no estic revelant res de nou, però aquestes reflexions m’han sorgit arran de la lectura d’un recetíssim llibre que cal conèixer: ‘Atrapados en el feminismo’, de Gemma Cernuda-Canelles, publicat per la ‘ubikua’ editorial Urano el 2019. Quins són els elements positius del volum? Per a mi, com a baró, la crida als homes perquè ens sumem al que l’autora considera el gran desafiament d’una societat més lliure i igualitària (l’apartat “El feminisme també és cosa d’homes” i esguitada la idea per totes les pàgines). D’altra banda, la radiografia a les feministes més joves, les Women Z (entre els 15 i els 25 anys), perquè responen a modes de comportament que difereixen força de les generacions anteriors, i resulta necessària una guia per a orientar-s’hi.

Ara bé, un parell d’aspectes posen en guàrdia contra el pretès –i no dic pas que no vulgui ésser sincer– feminisme del llibre. Primer de tot, som arribats en un punt que el feminisme no només està de moda, sinó que connota –falsament– quelcom ‘cool’ i, per tant, ha esdevingut un nínxol de mercat. I si el feminisme –les seves lluites, conquestes, problemes, amenaces…– esdevenen una imatge de marca, i és transformat pels amos del món (recordem de nou Philip K. Dick: les macrocorporacions, no pas els països independents) en un nínxol de mercat, la seva desactivació en serà la conseqüència. El feminisme, m’atreviria a dir, no té el perill més greu en aquelles ideologies que el confronten de manera oberta, sinó en aquells “aliats” que no hi veuen dones en lluita, sinó ‘targets’ d’una campanya de màrqueting. Per això m’aborrona la pell llegir una frase així: “Les empreses, els productes, les marques i els serveis no poden permetre’s el luxe d’abstraure’s d’aquest moviment [el feminisme] a les seves torres d’ivori” (p. 33). L’objectiu, doncs, és vendre; i molt. El sistema no pot veure’s perjudicat per una revolta en marxa, i ha d’operar una ‘reductio ad marcam’ de la lluita feminista.

Tanmateix, l’aspecte més greu i insensible és quan Cernuda-Canelles enumera tot allò que “cap en el sac del feminisme […] des de la lluita per la igualtat fins als assassinats de violència de gènere” (p. 30), i no hi ha cap esment de l’abolició de la prostitució o de la prohibició dels ventres de lloguer (tampoc no hi fa referència en cap altra part de l’obra). Un feminisme que no tingui en compte els casos més palpables i globals d’on s’està produint a hores d’ara l’esclavitud i l’abús de milions de dones de qualsevol ètnia i país, no podrà dir-se feminisme. I una revolució que oblida les classes més baixes de l’espectre no serà revolució, sinó simulacre o campanya publicitària en cerca de rèdit econòmic. Aquests són entrebancs absoluts, inapel·lables, a qualsevol vel·leïtat neoliberal de confondre dona emprenedora, líder, culta i d’èxit, amb dona feminista. No és el mateix. No pot ser-ho, a més a més.

Tot plegat no és cosa de broma. Alguns pensàvem fa dues i tres dècades que, esgotades les revoltes polítiques, la revolució transformadora de la societat –des d’un gris monòlit burgès, a un replantejament del paper de les dones i els homes en un conjunt plural– seria la gai (l’acrònim LGTBIQ+ encara no es feia servir), amb aquella “excentricitat” de l’Estat propi que somniava William S. Burroughs, i l’aposta per una radicalitat que fugia dels comportaments de la societat burgesa (recordem les tesis “escapològiques” de l’escriptor francès Dominique Fernandez o els manifestos ‘contra’ el matrimoni homosexual per part d’activistes gais i lesbianes). Però la comunitat LGTBIQ+ –i sobretot l’LGB– ha evolucionat cap a la indefinició en el ‘mainstream’ social, i les revoltes dels 60 queden prou lluny, almenys a nivell general: hom no cerca una nova societat, sinó ser admesos pel cos burgès.

Per això, a hores d’ara, la revolució feminista és ja l’única possible en les societats occidentals, i és així mateix la gran esperança en altres regions del món. Una revolució radical que acabi amb la desigualtat, l’opressió i el menyspreu que encara pateix la majoria de la humanitat (les dones), i puguem construir entre totes les persones un futur d’esperança. Perquè o som capaços d’apuntalar els reptes a què aspira el moviment, i sumar-nos a un capgirament constant i creixent de les estructures patriarcals, o bé estarem condemnats a un cert maquillatge “d’empresa” que no suposarà el trasbals d’un món aclaparadorament masclista. Tota pedra fa paret, sí, però compte amb aquelles que poden enrunar l’edifici.