El guió, l'escena i els actors: la campanya

"La sobreactuació esdevé impostura: és el recurs dels actors dolents" (Joan Queralt)

Ha coincidit l'època preelectoral i electoral que estem vivint amb què a la feina estigui realitzant un buidat de documentació i arxius relacionats amb campanyes i eleccions que van des del 1985 fins al 2011. És molt gratificant. Constates l'evolució de la política del país, dels seus actors, dels referents ideològics, dels canvis de sigles i la volatilitat de la gran majoria. En definitiva, la mateixa evolució del país.

Encara no he pogut llegir tots els programes electorals de l'actual campanya. Tot i que hagi anat seguint les múltiples rodes de premsa amb què diàriament els partits ens han anat presentant les seves propostes, sempre m'agrada la lectura pausada i completa de les propostes que fan; considero que són l'autèntic contracte que fan els polítics amb els ciutadans. La resta són paraules que se les emporta el vent amb la facilitat de desdir-se l'endemà mateix d'haver-les pronunciat. Sí, és cert, ja sé que molts tampoc fan cas del seu propi programa o n'hi ha que s'han arribat a presentar (i guanyar aclaparadorament) sense propostes concretes. Malgrat això, a mi em continua seduint saber què diu una o altra candidatura sobre com s'ho faran per assolir els reptes que té plantejats el país en tots els àmbits... i després, decidir. Què hi farem, digueu-me romàntic.

Mentre no els llegeixo estic atent al que diuen els candidats. "La sobreactuació esdevé impostura: és el recurs dels actors dolents". La frase és del catedràtic en dret penal Joan Queralt, extreta d'un dels articles que el jurista català escriu habitualment en diferents mitjans. Convé tenir-la molt present aquests dies i en els nombrosos debats que hi haurà entre candidats. Com convé no oblidar determinades actuacions en les darrers quatre anys al Consell General en les quals alguns dels que es tornen a presentar (i dels que no es presenten o ja no es poden presentar) han fet de la sobreactuació el seu 'modus' polític a la cambra parlamentària.

No és cap crítica, és una constatació. Cadascú es troba còmode en el paper que creu interpretar perquè deu considerar que així defensa millor el seu posicionament polític. Al cap i a la fi, això que ja fan des de fa molts dies, i que oficialment va començar diumenge, no deixa de ser una obra de teatre que, com totes les obres, pot ser molt bona o molt dolenta o senzillament passable. Al final els ciutadans la valorarem de tal manera que la podrem aprovar (votant per algun dels actors) o suspendre (fent el vot en blanc o abstenint-se). Dependrà del guió, la posada en escena i dels actors que passi una cosa o una altra.