Els homes que venen de lluny

Per què va acceptar Juan Goytisolo presidir la Universitat d’Estiu? Quin deu ser el telèfon d’Aldekoa o Ayestaran?

No era precisament simpàtic quan estava davant d’un gran públic, es queixava dels focus perquè li molestaven els ulls, convalescents encara d’una operació, preguntava si calia anar a un sopar on hi hauria molta gent, no estava d’històries, estava a anys llum d’una estrella mediàtica i d’un intel·lectual omnipresent a les tertúlies per dir quatre obvietats amb posat transcendent.

Però quan passava de l’acte públic a la conversa amb un sol interlocutor, a l’acte de petit format, a la conversa tranquil·la, a l’escriptura (era un home per ser llegit), es transformava en un personatge interessant. Ho vam comprovar diverses vegades mentre va ser el president d’honor de la Universitat d’Estiu d’Andorra. Aquella universitat. (Alerta, ara ve una anècdota personal). En tinc un record molt especial, amb una entrevista amb ell vaig tancar dotze anys d’activitat a El Periòdic d’Andorra, el 25 d’agost del 2009. Encara guardo la maqueta impresa.

Vam parlar del paper de l’Església, d’Eva, la primera culpable de tot plegat, dels ponts amb el món àrab –un àmbit en el qual va brillar–, de problemes socials, de Blanco White i del pensament únic que fa tant de mal.

Goytisolo va ser l’heterodox, el mestís, el provocador irreverent, l’antinacionalista, perquè era enemic de tots els nacionalismes i només acceptava una pàtria, la 'cervantina'. Va ser l’apassionat de la cultura, de les cultures de fet, qui va convertir la plaça de Djemaa El Fna en patrimoni immaterial de la humanitat.

Per què va acceptar ser president d’aquella Universitat d’Estiu si no li agradaven els ambients multitudinaris? Sobretot, tenint en compte que prenia el relleu de José Luis Sampedro. Qui el va convèncer? Qui són els amics d’Andorra que van posar-li una esquela l’endemà de la seva mort en un diari del país? Per què la Universitat d’Estiu no recupera la figura del president d’honor?

Quin deu ser el telèfon per convidar algun dia Sami Nair, Joan B. Culla o  Xavier Aldekoa, autor de 'Fills del Nil' (Ara llibres) de Mikel Ayestaran, que acaba de publicar 'Oriente medio, Oriente roto' (Península), i d’altres homes que venen de lluny i que potser són necessaris per entendre el món més enllà del nostre melic?