La jubilació segons Rubianes

Ens morirem l’endemà de deixar de treballar d’un atac d’impotència davant del sistema

‘La librería’ d’Isabel Coixet em deixa un regust amarg, un gran desencís sobre l’espècie humana com a conclusió, expressat amb el to mig romàntic mig surrealista que sempre hi posa la directora. Les pel·lícules de la Coixet em fan un efecte estrany, em duren una setmana rondant pel cap i van guanyant amb els dies fins que acabo admirant-les.

Tot el romanticisme s’esvaeix de cop llegint les conclusions d’un grup d’experts sobre el futur de les pensions que publica el ‘Diari d’Andorra’. Els experts proposen allargar l’edat de la jubilació fins als 72 anys, reduir a la meitat el rendiment dels punts i que perdem un 30% del que hem cotitzat. Un pla de mesures molt dràstiques per salvar, diuen, les pensions. Hi ha dates sobre l’escurament total, previsions diverses... Tot és tan terrible que surto de patac de l’illa dels llibres refugi de la Coixet i penso que potser la presentació d’aquestes mesures bestials és una estratègia per posar-ne sobre la taula un dia unes altres, no híper sinó superdures, i els ciutadans les acabin acceptant com un mal menor.

Potser acabarem protagonitzant una pel·lícula molt dolenta, de terror, treballant fins als 80 anys, cobrant una pensió miserable i seguint la recomanació de tenir un pla de pensions privat al marge de la pensió. Morint-nos l’endemà de poder cobrar la primera mensualitat, d’un atac d’impotència davant del sistema i dels gestors polítics i econòmics i davant d’una burocràcia que, a vegades, sembla xinès del segle XVIII.

Pepe Rubianes ho explicava molt bé en un dels seus monòlegs més famosos, dins l’espectacle ‘Rubianes solamente’ (aquell d’“el trabajo dignifica”). Un amic que dirigia una oficina bancària li feia veure: “Vas a llegar a la vejez sin un puto duro con tantos vicios como tienes” i li feia obrir “una cosa que le llamamos un plan de pensiones para la vejez”. Rubianes estava eufòric: “Y al llegar a los 80 pues ¡a disfrutar!, pero te tienes que sacrificar hasta los 80. Y a partir de los 80 pues... me voy a poner azul marino, no morado, azul marino”, i enumerava tots els grans plaers i festes que faria a partir d’aquella jubilació als vuitanta. Com nosaltres, vaja.

I acabo amb la mateixa sensació de descencís sobre el gènere humà, el sistema i el poder que després de veure ‘La librería’.

Etiquetes