27/07/2021

L’últim de la Solnit, plat final o entrant que obre la gana

3 min

Sou d’aquelles que si us agrada una cançó, un quadre, un llibre, voleu saber-ho tot de la persona que l’ha creat? O més aviat sou d’aquelles que voleu quedar-vos amb l’obra com a fet en sí, com si no vingués de ningú o d’algú intocable aliè a les misèries mundanes? Quina és la relació entre el producte cultural i qui en té l’autoria? Jo sóc de les que gaudeixo admirant el resultat però reconec que ho gaudeixo encara més quan descobreixo els perquès que estan a sota de l’expressió artística. I és que no hi ha obra sense vida, sense cos, sense context, sense experiència. I tot això és, finalment, qui marca, inexorablement, el seu art.

És per això que m’ha semblat tant interessat llegir la primera obra en forma de “memoir” de l’assagista i activista Rebecca Solnit, la mateixa que en llibres anteriors va inspirar el terme “mansplaining” que ja hem incorporat dins el sac de paraules que fem servir en el vocabulari quotidià. “Recuerdos de mi inexistència”  resulta ser una lectura imprescindible per comprendre tota la seva producció assagística, dedicada sobretot a criticar el patriarcat, el racisme i la homofòbia.

En aquest llibre, Solnit intenta posar-se a la pell d’ella mateixa o de qui va ser ella anys enrere, la Solnit jove que s’enfrontava amb el món i l’àrdua tasca de descobrir qui era i què volia fer. L’escriptora a penes es reconeix en aquella joveneta que va llogar el seu primer apartament en un barri marginal a San Francisco, un llunya 1981. Aquella jove que se l’hi assembla però que no és ella. Qui, sobretot, li desperta tendresa, llàstima i ganes d’haver-la ajudat més, la mateixa sensació que li desperten avui les joves que tenen l’edat que ella tenia llavors.

L’objectiu del llibre és sobretot aquest, intentar explicar els obstacles viscuts per intentar que les joves de l’ara o del demà puguin saltar-se’ls. D’entrada sembla que això no sigui possible. Que tothom ha de passar pel descobriments en primer persona. Però sí és cert que la cultura i l’entorn han evolucionat juntament amb Solnit o precisament gràcies a dones com ella. Algunes coses que abans estaven naturalitzades, avui ens semblen inadmissibles. Tanmateix queda encara molt per fer.

La gran lluita que confessa Solnit és l’existència. Així de bàsic i fonamental. Existir com a dona en una cultura masclista imperant que activa tots els seus tentacles per silenciar, eliminar, aniquilar les dones i la seva veu, Solnit es debat entre fer-se invisible com a mecanisme de protecció o aparèixer i fer sentir la seva veu. Tota la seva obra i reconeixement posterior ens revelen el misteri: Solnit triomfa en trobar-se a ella mateixa i fer-se sentir com a escriptora i feminista. Però durant tota la vida, sobretot en la transició a la vida adulta, ha de sortejar la por. L’escriptora va haver de créixer desempallegant-se de l’educació catòlica i submisa de la mare i de la violència d’un pare maltractador, va haver de créixer habitant un cos criticat i jutjat, va haver de créixer sortejant les amenaces, la culpabilitat, l’ombra d’un home que assetja quan camines sola enmig de la nit. El resultat de tot plegat son els feminicidis però ella posa també molta importància en els petits detalls, en el micromasclismes diaris perquè tant els uns com els altres tenen l’objectiu de qüestionar l’existència mateixa.

Com deia al principi, aquest llibre completa i dona sentit a tots els llibres anteriors de Solnit. I tant pertinent és llegir-lo com a plat final un cop devorats els seus assajos com fer servir aquest text com a entrant que obre la gana per, un cop païda la lluita vivencial de l’autora, assaborir-ne l’obra.