A l’entrada de l’església i del Mobile

Necessitem un canvi de xip molt profund i molt cultural, una mirada a la dona com a igual

No fa ni cent anys, durant els anys 30 i 40 del segle passat aproximadament, les dones no podien entrar a l’església durant el bateig del seu nadó –en aquell moment molt petit perquè la mortalitat infantil existia-. Les feien quedar a fora perquè eren considerades impures, brutes, després de l’embaràs i el part. Quan el nadó estava batejat, el mossèn i la família sortien on era la mare, el capellà la purificava amb el corresponent ritual i, a partir d’aleshores, ja podia tornar a dins de l’església, on sempre seria controlada a través d’aquella eina tan terrible d’informació –i, per tant, de poder- que va ser el confessionari.

No ho he llegit en cap manual d’antropologia sobre una tribu que viu a l’edat de Pedra, m’ho havia explicat molts cops el meu pare, que ho havia vist aquí al bisbat d’Urgell, a Castellciutat i, tot i que havien passat molts anys, ell encara estava impressionat per aquelles escenes.

La dona ha avançat molt des d’aleshores, cert. Ja no rentem llençols al riu de genolls ni al safareig amb l’aigua gelada –al primer món, és clar-, però encara som a la porta de molts altres escenaris. Per això no entenc l’escepticisme, l’oposició o l’acusació d’exageració, que sovint genera el feminisme, amb la simple reivindicació d’igualtat de drets de la dona i de l’home.
No necessitem maquillatges de colors per celebrar el 8 de març ni taules rodones amb mil estudis i falses o vagues promeses, més o menys condescendents. Necessitem un canvi de xip molt profund i molt cultural, una mirada a la dona com a igual.

La dona ara es queda a les portes del Mobile World Congress. Necessita entrar en el món de la tecnologia del futur, i no com a hostesses. Necessita ser més que la veu de la Siri, perquè aquest any, per exemple, només un 25% d’assistents al supercongrés han estat dones.

En moltes ocasions, cobra menys que els homes i es queda directament fora dels consells d’administració de les grans empreses i dels grans bancs, on només un 20% d’alts càrrecs són dones.

I, en canvi, viu plenament dins dels àmbits de la cura de les persones –l’educació i la sanitat- on el calendari o els torns faciliten una conciliació familiar que és impossible en els altres sectors.
Viu, en definitiva, sota un sostre de vidre permanent, amb la maternitat –un gran privilegi de la naturalesa- convertida en el gran obstacle per a la seva carrera. Un obstacle que ara ja no la fa impura, però sí inútil?

Etiquetes