Ens l'estem jugant

Acabem de perdre la carta de l'elegància moral. Podíem defensar un model de consum ràpid de país, botiga, esquí, cultura, natura. Tira. Ara ja no. El concepte casino ens despulla

MARIA ALAMINOS
MARIA ALAMINOS

Imagino a Danny Ocean i el seu creixent grup traginant bosses per Vivand o Meritxell i, d'acord, té el seu què. Fotogrames de Scorsese, de Martin Campbell, per què no, podria funcionar. Però la visió dels projectes pel casino andorrà trenquen el fi cristall de la meva cinematogràfica visió per retornar-me al país on fa tres articles jo arrencava mates de tabac i plantava pomers amb les mans -amb certa ànsia, sia dit- i sé que aquest és el model de país que voldria. I ara xoca amb estrèpit amb el que veig als diaris i amb el que imagina la ment apocalíptica de qui subscriu.

En un dels meus passatges preferits del Cyrano de Bergerac, el vescomte li recrimina que pugui ser tan arrogant amb aquesta falta d’elegància al vestir, el Cyrano respon brillantment “Moi, c’est moralement que j’ai mes élégances”. Fora. Posem un casino. No érem els més elegants, però teníem coherència. Acabem de perdre la carta de l'elegància moral. Podíem defensar un model de consum ràpid de país, botiga, esquí, cultura, natura. Tira. Ara ja no. El concepte casino ens despulla. 'Ces grands airs arrogants'. Els projectistes, hereus estilístics del vescomte de Valvet, ens han calat a la perfecció, què ens pensem, que els dissenys son fruit de l’atzar? Ens tenen, som uns horteres. On hortera abandona la dimensió purament estètica per a convertir-se en un concepte moral.

Voler fer un casino fa pudor de ranci, de tancat, de cop de puny a taula, d’explotació sexual sota mà, de cop de colze, de gintònic amb coses en copa baló, de comiat de solter, de xampany pel terra. En un entorn com el que tenim! Això era? A aixo us referíeu amb l'obertura? Ens obrim com a país a la dimensió hortera, era aquest el gran projecte? Portarà inversió. Sí, què més portarà, què us ve a la ment?

No m’agrada aquesta Andorra de cosins, de bitllet gros i despulla de valors. No m’agrada que ens hipotequin la imatge només perquè han trobat que la punta de llança perfecta del concepte de turisme andorrà pot ser una casa de joc, trobo, mira, perdoneu, que és 'hortera di dentro'. De veritat que m’agradaria enormement exposar algun benefici que vindrà de la mà del casino. De fet, una de les candidatures em fa concebre certes esperances, precisament la candidatura austro-andorrana. Tot el que diuen seria bonic si no anés de la mà d'un local de joc. La filantropia i les ganes de que sigui quelcom més que un casino el fan destacar positivament en el meu avern personal. Però crec que el posicionament internacional andorrà hauria d'aprofitar vies més netes, més sostenibles, més sanes. Altres indrets de muntanya han sabut destacar i posicionar-se sense sales de joc, aquí tirem pel recte. Que embruti, però que deixi diners.

No, no som el Mònaco del “Ens hauríem d'emmirallar més en Mònaco”, som diferents. I no oferirem el mateix i no atraurem el mateix. Però volem un casino. Volem no, voleu. Tant de bo m’hagi de menjar les meves paraules i la casa de joc ens elevi moralment i socialment com a país. Però ja com a concepte, què veieu quan el veieu? Que ens elevarà? Me la jugo a que no.