30/05/2021

Lliçó d’Armengol

2 min

La Unión Deportiva Ibiza està d’enhorabona. El seu equip masculí de futbol ha aconseguit l’ascens a la segona divisió espanyola. Però probablement allò que ha fet que més gent se n’assabentés ha estat un petit succés que ha posat moltes qüestions en evidència. La presidenta del govern de les Illes Balears, Francina Armengol, comença el discurs a l’acte de celebració de l’ascens i, no passen ni deu segons, que se senten uns crits (sí, crits, no era cap petició educada ni cap invitació) que deien, en castellà: “En espanyol!!”. A la presidenta és com que se li talla la respiració i, automàticament, continua el discurs en castellà.

Conscients que el català és la llengua pròpia de l’illa d’Eivissa i que allà és oficial, sorprèn veure com la presidenta, sense ni pensar-s’ho, renuncia al dret a parlar aquest idioma. La primera reflexió que m’ha vingut al cap en veure les imatges ha estat: com ha de tenir cura de la llengua pròpia, en retrocés i perseguida, un polític que a la primera de canvi es doblega davant el supremacisme arrogant, maleducat i desacomplexat? Com polítics així han de pretendre normalitzar el català i fer polítiques actives a favor de la llengua? No podia, Armengol, o obviar aquests crits a l’espera d’una petició asserenada o, simplement, respondre que com a presidenta de les Illes Balears tenia tot el dret del món a parlar en català, llengua de tots els balears?

Francina Armengol ha fet un flac favor no als seus ciutadans sinó als onze milions de catalanoparlants que s’estenen per Andorra, la Franja de Ponent, les dues catalunyes, el País Valencià, el Carxe, l’Alguer, i l’arxipèlag balear. Ha demostrat com un rugit biliar de l’espanyolisme més recalcitrant i intolerant enmig de la massa civilitzada pot, amb tota impunitat, imposar-se i aconseguir allò que ell vol: anul·lar una identitat a casa seva. Armengol ha mostrat a tota la catalanofonia que el comportament adequat davant la imposició lingüística del castellà és abaixar el cap i posar-se l’estanquera a la boca.

El que també diu molt de la nostra societat és la reacció del gran nombre d’assistents a l’acte. O, millor dit, la no-reacció. Sembla que tothom ha tolerat aquesta agressió a l’autoritat; tothom n’ha sigut còmplice. Aparentment, ningú ha fet notar cap mena de culpabilitat a les dues o tres persones que han agredit la presidenta balear, la identitat eivissenca i la comunitat lingüística sencera. Via lliure a la catalanofòbia! I no només a la catalanofòbia, perquè els fets demostren que es pot faltar el respecte a una autoritat autonòmica i interrompre-la a mig discurs amb tota impunitat.

Que això serveixi perquè els governs n’aprenguin i posin eines a l’abast de la societat per saber com respondre en situacions així i defugir aquesta lliçó d’Armengol.