Un mal dia

Hi ha persones que prefereixen viure aferrats als seus gustos abans que als seus principis

M’he clavat la tanca d’una arracada al peu esquerra al sortir del llit. Un sempre s’ha de llevar amb el peu dret a no ser que les arracades siguin triangulars i del Parfois que són inofensives perquè no tenen tanques. A la cuina el cafè té gust a passat. La cafetera està més cremada que la de la sèrie de televisió ‘El Virginiano’ i té molts anys, però a la república independent de casa meva encara la necessito. 

Dec ser d’aquests homes que ha de viure aferrat als seus gustos abans que als seus principis. Així que un cafè sol i sense llet que encara m’haig de comprar la d’avena que, segons el meu àngel de la guarda, és baixa en calories. Cap a la dutxa on hi ha envasos de tot tipus: xampú anticaspa, per cabells llisos, per cabell amb metxes, per aconseguir un arrissat de pel·lícula, per pèls encrespats, anticaiguda o infantil.

Opto per aquest darrer que sembla més higiènic tot oblidant que la meva filla ja fa anys que va deixar l’edat infantil. Per tant, la data de caducitat només es pot trobar amb carboni 14. Malgrat que aquest xampú tenia una composició semblant a la de la sang liquada de Sant Pantaleó aconsegueixo sortir de casa amb una olor a préssec com si hagués de fer la primera comunió a la renovada església de Sant Julià de Lòria. Tinc la sensació de ser el Grégoire Moulin de la pel·lícula 'Un mal día lo tiene cualquiera'. Vaig a fer una gestió al Servei de Tràmits de la parròquia i el sistema informàtic està en pana.

A Andorra la Vella, el muntatge de la infraestructura del Cirque du Soleil quasi m’obliga a tornar amb el cotxe al poble i a agafar el Bus Exprés fins que trobo un lloc allà on Carlemany devia deixar el cavall. Poso dos euros al parquímetre i no em dona tiquet, ni em torna els diners. Quan creia que, per fi m'anirien bé les coses, he acabat perdent dos euros.