28/03/2022

Que marxin, que tornin al seu país

3 min
Àlex Mendoza, periodista.

Andorra la VellaLes contraccions van començar gairebé quatre mesos abans del que tocaria, l’Oriol i la seva parella van haver de córrer cap a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell perquè el seu fill, prematur extrem, tenia molta pressa per néixer. Tanta pressa, que l’hospital no estava preparat per les condicions excepcionals del seu naixement i van haver de traslladar la mare en helicòpter a Barcelona; una mica com els passa a molts malalts de càncer del país, per exemple, que han pujar i baixar constantment per rebre el seu tractament.

 

L’Oriol té 29 anys, va arribar al Principat amb una maleta plena d’il·lusions i amb les ganes de qui vol menjar-se el món abans dels 30. Amb la seva parella -de nacionalitat andorrana, per cert- es van instal·lar en un pis diminut d’Encamp, van sortejar tota la jungla burocràtica que suposa llogar un pis al país i van començar a construir una vida que creixeria més enllà de les estretes parets de la seva llar.

 

El naixement del seu nadó va comportar 3 mesos d’internament en un hospital de Catalunya, 3 mesos de viure lluny de casa seva, de la seva feina i de la seva família; 3 mesos de cobrar menys, de despeses mèdiques bàsiques i també d’imprevistes, 3 mesos que no desitgen a ningú. Tornar a Andorra, però, tampoc va ser un camí de flors i violes, i l’Oriol ho explica en una descoratjadora carta oberta que va fer arribar a tots els mitjans de comunicació del país i de la qual se’n va fer molt poc ressò.  

 

700 euros de lloguer per un pis de 50 metres quadrats, 200 més d’electricitat -amb només una estufa de les que s’endollen-, la compra feta a la Seu d’Urgell per estalviar uns quants euros, la mare cobrant la pensió de maternitat tard i parcialment, la impossibilitat d’enviar el nadó a l’escola bressol fins passats almenys 2 anys -per prescripció mèdica- i l’obligació de portar-lo a controls hospitalaris molt específics que només es poden fer al país veí, van empènyer la parella a prendre una decisió dolorosa: marxar d’Andorra. “Doncs que marxin al seu país”, va escriure algú a Twitter, passant per alt que el país de la dona de l’Oriol és precisament Andorra, que l’Oriol va arribar provinent de Lleida amb una oferta de feina i complint tots els requisits legals, i que, a més a més, van portar un nou nadó al Principat, un país on no hi ha menors d’edat en el 70% de les llars i en un 30% només hi viu una persona , el que suposa una caiguda en picat de la població jove, que decreix a un ritme de l’1,1% cada any. 

‘Que marxin al seu país’ és l’argument més utilitzat quan alguna cosa li sembla fora de lloc a un sector de la població, com un vel islàmic en una escola, per exemple. Però que marxi la gent jove, en edat productiva, és un veritable drama social del que ens n'hauríem de preocupar tots. En aquest sentit, tothom al país sap que l’habitatge és una qüestió cabdal i directament responsable d’aquest fet; que els lloguers s’emporten una part enorme del nostre salari -el Raonador del ciutadà no para d’advertir-ho - i això és només la punta de l’iceberg.

 

Aquesta setmana, també els diaris del país -aquest inclòs- ens hem empassat una ‘fake news’ en tota regla. Hem publicat la notícia de la revista ‘Los Angeles Magazine’ , que assenyalava Andorra com el millor lloc del món per viure i indicava que, amb només 1000 euros al mes, es pot viure “confortablement”. Tant de bo l’Oriol pogués dir el mateix i no hagués de marxar fora.