Van ser minyones, ara ja no

Van néixer en un entorn rural, el van abandonar de ben joves, moltes per anar a servir a petites ciutats de la comarca, algunes a Andorra. Van viure de ple la postguerra, el franquisme, van callar i van treballar. De fet, tota la seva vida ha estat treballar i callar. Van votar amb esperança a Felipe el 1982, alguns dels seus fills van poder pujar a l’ascensor social gràcies a moltes de les seves polítiques i beques. No van ser especialment nacionalistes. Ara passen dels 70, dels 80 i algunes voregen els 90 amb una salut de ferro que els devia donar el druida d’aquell poble que van abandonar d’adolescents. Les podeu conèixer en novel·les com Argelagues de Gemma Ruiz, com Pedra de tartera de Maria Barbal, com Frontera endins de Josep Enric Dallerès, o bé a La Plaça del diamant de la Rodoreda, tot i que allà les dones són urbanes.

Ahir aquestes dones van sortir al carrer, mudades com sempre, amb la seva colla d’amigues, també vídues com elles, i van ser les més convençudes en anar a portar la seva papereta a les urnes. Enfadades, dignes, revolucionàries amb el seu bastó, i contentes perquè a la porta havien tingut preferència i no havien fet cua.

Radicals? Revolucionàries? Il·legals? Anticonstitucionals? Sí, tot això si cal. Jo diria que ahir, un dia de vergonyosa repressió per part de l’Estat espanyol, van ser el termòmetre, l’indicador més fiable que la situació havia arribat al límit, van ser un exemple de dignitat i de civilització.