20/02/2022

No em tallis, parlo català

2 min
Àlex Mendoza, periodista.

Andorra la VellaL’altre dia vaig trucar a un lloc X -el nom no té cap rellevància- per demanar hora.

-      Lloc X, digui?

-      Bon dia, truco per demanar hora.

-      Quin dia li aniria bé?

Com soc incapaç de portar una agenda mig endreçada, vaig dubtar un moment i vaig començar a pensar en veu alta...

-      Dimecr… dijou... viernes, sí, viernes em va bé.

-      El viernes tengo un espacio en la mañana.

-      Sí, perfecte, divendres em va bé.

-      Muy bien, pues, ¿a las 10.30h le va bien?

-      Sí, a dos quarts d’onze és perfecte.

-      Bueno, nos vemos el viernes.

-      Moltes gràcies, adéu.

-      OK, hasta el viernes.

La persona que em va atendre parlava un perfecte català i va ser molt amable i educada; fins aquí cap queixa, però, com sovint passa, quan va sentir que se m’escapava una paraula en castellà, va fer un canvi de xip que li va impedir continuar la conversa en català.

 

No és la primera vegada que em passa, de fet, parlant amb altres persones d’origen castellà que són catalanoparlants he pogut confirmar que no he estat l’únic en haver passat per aquesta situació. I quan els he preguntat a alguns catalans sobre per què ho fan, hi ha dues teories que es repeteixen al respecte: l’amabilitat i el sentiment d’inferioritat. L’argument més repetit és que es tracta d’un acte de deferència i bona educació. El catalanoparlant es passa al castellà per continuar la conversa i no excloure o avergonyir el seu interlocutor castellanoparlant. I el segon argument, molt més radical i polititzat, diu que el canvi de llengua rau en una mena de sentiment d’inferioritat envers l’altre, que té la llengua “més forta” i dominant.

 

Deixo al lector la interpretació de cadascuna de les dues opcions per teoritzar a plaer entre l’una i l’altre, però cada vegada que repeteixo aquesta escena, em pregunto si, més aviat, es tracta d’una mescla de mandra i de ‘batalla perduda’ en el camp de la lingüística. Per què esforçar-se a enfortir la llengua catalana si el meu interlocutor m’entendrà més de pressa si li parlo en castellà, o potser, fins i tot en francès? Faríeu el mateix amb un alemany, un portuguès o un japonès que intenta parlar català? O esperaríeu i li donaríeu el temps necessari perquè trobi la paraula que se li escapa? És clar, a Andorra no hi ha tants japonesos que parlin català i es produeix aquest canvi de llengua amb el ‘toquiota de torn’...

 

A l’ascensor del meu edifici encara hi ha un adhesiu d’una campanya del Servei de Política Lingüística de fa uns anys que, en verd i vermell, em conviden a sentir-me lliure per comunicar-me en la llengua oficial del país: no et tallis, parla català. Bé, potser no soc jo el que es talla; potser el Servei de Política Lingüística hauria d’engegar una nova campanya entre els mateixos catalanoparlants i els que estem aprenent la llengua, i dir sense complexos: no em tallis, parlo català.

L'antiga campanya del Servei de Política Lingüística.