Una part de la factura de l'acord la paga el PS

El guió sembla sorgit d'un film de Groucho Marx, però en política qualsevol cosa és possible i els enemics d'avui poden ser els aliats de demà. Xavier Espot s'ha assegurat la investidura per majoria absoluta en la sessió del Consell General que comença demà, i ho fa gràcies a l'acord que ha tancat amb Liberals i Ciutadans Compromesos, que li donen 17 vots favorables perquè sigui investit cap de Govern.

És cert que ha hagut de pagar un preu alt: quatre ministres per als liberals, i un per als massanencs per la seva fidelitat, però el líder taronja era ben conscient que sense una implicació directa en el govern per part d'una altra formació, el seu govern tenia data de caducitat sense arribar als quatre anys de legislatura, ja que hagués depès sempre de negociacions puntuals, segurament de moltes d'exigents, per aconseguir aprovar el pressupost cada any.

Espot ha preferit transigir amb l'única força que s'ha mostrat disposada a conversar, ja que terceravia s'ha autoexclòs de qualsevol negociació i el PS, per raons òbvies, no pot donar suport a la formació taronja. Jordi Gallardo sí que ho ha fet, provocant un autèntic terratrèmol dins del PS que veu com la seva marca conjunta de d'Acord ha servit per formar un govern de DA, quan justament l'aliança PS-Liberals s'havia forjat per fer caure DA.

Ironies del destí o, més aviat, que Gallardo ha sabut aprofitar el corrent a favor per consolidar una força política que en solitari podia quedar a la deriva. I el PS tem que, després d'aquest pas, aquest acostament polític es pugui concretar encara més en uns comicis que arribaran aviat, les comunals, encara que ara és precipitat fer hipòtesis sobre aquesta possibilitat.

Gallardo ha aconseguit un bon botí: Presidència i Economia; Afers Socials, Habitatge i Joventut; Turisme i Funció Pública. Espot ha estat generós, tot i que les carteres claus queden en mans de Demòcrates, però el pacte va més enllà de noms i hi ha un full de ruta en temes tan importants com Europa, fiscalitat o funció pública. Precisament és amb els funcionaris on els liberals hauran d'explicar-se bé, i s'ha de veure com s'utilitzen els reglaments per fer canvis a la polèmica llei.

A Gallardo se l'acusa de pactar amb tothom. La política del pacte no és necessàriament negativa quan es fa en benefici del país i no per interessos particulars. El jove polític va agafar les restes d'un partit liberal que havia naufragat, el va mantenir surant, va atreure Josep Pintat per tornar el PLA al protagonisme polític, va tenir valor per enfrontar-se després a un històric com és el líder lauredià, va fer un pacte antinatura amb el PS, i ha sortit viu i amb quatre ministeris a la butxaca. Els seus detractors el podran criticar, però el rèdit aconseguit és innegable.

Espot, per la seva banda, ha sacrificat una part del poder taronja en benefici de la governabilitat. El futur cap de Govern sap que començar la travessa en solitari és una aventura difícil i des del primer moment va optar per pactar amb L'A i CC, sabent que terceravia no volia de cap de les maneres involucrar-se. L'aliança amb Liberals li donarà més llibertat per fer alguns canvis importants que amb Pintat eren impensables. DA es podrà moure en l'espai de centredreta amb major comoditat, i Espot s'assegura una confortable majoria. És cert que ha cedit, o que ha estat generós amb Liberals i CC, però Espot és conscient que té quatre anys per consolidar el seu projecte amb certa tranquil·litat, sempre que no sorgeixi algun afer que encara està pendent i que pugui posar en perill aquesta nova aliança.