Opinió 29/11/2015

La penitència de l’Arxiu Nacional a Internet

Sembla com si l’Arxiu Nacional arrossegués un pecat que es diu Gehry i ara rebés com a penitència la poca visibilitat. És una autèntica llàstima que una exposició de fotos com ‘Andorra entre guerres’ tingui només format virtual

i
Roser Porta
2 min

‘Andorra entre guerres’ és una exposició de 80 imatges procedents de més de dotze fons fotogràfics, que retrata un període històric apassionant, 1914-1945, i que suposa un munt de fils per estirar per a historiadors, periodistes, investigadors… On la podem anar a veure? A Internet, al web de l’Arxiu Nacional d’Andorra. Ja fa molt temps que l’arxiu divulga la seva activitat a través d’Internet i de discrets comunicats de premsa que passarien molt desapercebuts si no hi hagués periodistes amb ganes de recerca, que aconsegueixen un pas més en la divulgació, que contacten amb experts (Benet, Calvet….) i que van més enllà. Un d’ells, l’Andrés Luengo, escrivia fa pocs dies sobre aquesta mostra: “mereix més, molt més que el raconet virtual a què el ministeri ha condemnat el que és, sense dubte, l’eina de divulgació més eficaç al seu abast.”

Possiblement l’Arxiu Nacional arrossega un pecat, un pecat que no és seu i que es diu Gehry associat a unes xifres de dimensions gegantines. I potser per això ara ha de fer penitència, la penitència de no rebre recursos i tenir poca visibilitat. La penitència de no tornar a muntar exposicions com les que va dedicar als fons Alsina o Peig, per exemple, i que combinaven el contingut històric amb una presentació espectacular.

I és una autèntica llàstima perquè el fons fotogràfic de l’ANA és excel·lent i important. No cal anar a buscar-lo enlloc, ni fer-hi inversions milionàries, ni negociar amb milionaris i artistes. És allà, classificat i a punt per al paper. Només és qüestió de trobar-li una sala de tant en tant. La fotografia és una eina excel·lent per divulgar la història entre el gran públic. Una eina excel·lent per conèixer, analitzar críticament, relacionar passat i present, i entendre el món.

La presència de mostres físiques podria conviure tranquil·lament amb el format digital. És formidable tenir arxius digitalitzats i poder fer consultes des de l’altra punta del món, però també és important veure exposicions físiques, exposicions que podrien omplir sales d’un tant hipotètic com improbable museu nacional. Col·leccions permanents i exposicions temporals, amb catàlegs de paper plens d’articles d’historiadors, amb visites dels escolars. I no parlo de models anacrònics d’exposició, del segle XX, de mirar i prou. Parlo d’exposicions dinàmiques, amb tantes pantalles tàctils com vulgueu, interactives i multimèdia. Fins i tot d’exposicions dins del futur The Cloud. La combinació entre la història del segle XX i els mitjans del segle XXI pot ser molt atractiva sobretot si se’n fa una bona difusió.

En aquests moments a Barcelona hi conviuen les exposicions Miserachs al MACBA (el temple de la modernitat), Pérez de Rozas 1931-1954. Crònica gràfica de Barcelona, a l’Arxiu Fotogràfic de la ciutat, -exposicions equiparables perfectament a les que podria fer l’Arxiu andorrà- i, a més, al CCCB s’hi pot veure les millors imatges del Word Press Photo. Els grans centres culturals, els més moderns, els creadors de tendències, els que estan a l’última, fan exposicions de fotos, fotos de paper en presentacions dinàmiques, atractives, modernes i interactives si cal, però exposicions localitzables en un espai físic, en un espai real que les dignifiqui i les valori.

stats