Peter Poe Pan

'Nevermore'. Mai més. 'Neverland'. El país del mai més. Edgar Allan Poe i James M. Barrie escrivint per a no dir res, no per mancança de mots, sinó perquè no hi ha cap lloc on dir-ho. 'Neverland' no és el lloc de la mort, encara que ho sembli; tampoc és l’espai dels nens perduts, o d’aquells que no creixen. I un corb repeteix “nevermore”, com la raposa badalla: “Regna el caos”, en el film 'Anticrist' de Lars von Trier. S’adrecen més enllà de qualsevol territori, on no poden arribar ni les veus, ni les paraules, ni el que entenem per mort o per vida. Per això, ens silencien aquests termes. L’única alteritat s’imposarà quan ja no serem capaços de copsar-la.

Els personatges de Poe i de Barrie, però, no han embogit. Assisteixen a un fet transcendental de l’existència: el protagonista del poema, al remor d’un avís que procedeix d’un límit; l’homenet que dona títol a la novel·la del britànic, a l’estupor del pas del temps. El corb parla, i parla la mare dels nens. Parlen per crear un avís en qui els escolta. 'Nevermore'. 'Neverland'. La desaparició no és física, és temporal. És la consciència de saber que allò va desaparèixer, i que nosaltres també ho farem: no ens separa un lloc; no és la desaparició de l’amada en 'El corb', ni dels antics companys d’aventures en Peter Pan el que colpeix. És la línia del temps. Inadvertida i col·lapsada.

Capgirem la perspectiva quan som nosaltres, a més d’un segle de distància, els qui construïm amb frases la recordança dels mortals. Ni el corb ni l’etern noi continuen buscant en el mirall d’altri el seu propi missatge. S’ha censurat l’espai, i només roman la possibilitat d’un temps que ja no els resulta propi, perquè no existeixen. No creem, recreem. I el temps de la cerca és el de la fiança. Contra rellotge. Per això, les paraules s’estavellen contra una murada ja desfeta.