El propi nom propi

Cada dia em sorprèn més la força de l’autoodi lingüístic, que s’imposa tant davant la lògica

Em fa gràcia, per dir-ho d’alguna manera, la gent que no tolera que tot parlant en castellà hom digui 'Gerona' o 'Lérida'. De la mateixa manera, també em crida l’atenció que, en una conversa en català, algú diu 'Val d’Aran'. De vegades, quan parlo d’aquest fenomen amb algun company i defensen estrepitosament aquesta mena d’opcions, els hi exigeixo que siguin coherents i, tot parlant en català, diguin 'London' en lloc de Londres, 'Zaragoza' en lloc de Saragossa o 'København' en lloc de Copenhaguen.

Jo entenc que amb tants anys d’imposicions i prohibicions lingüístiques, pugui molestar sentir noms imposats com 'Gerona' o 'Lérida', però hem d’entendre i acceptar que això es fa de la mateixa manera que nosaltres diem Londres, Saragossa o Copenhaguen. Dit d’una altra manera, molts topònims tenen tradició en idiomes que no són el propi i, per tant, és normal fer-les servir.

Una altra cosa són els topònims oficials; com la legislació marca que s’ha d’anomenar oficialment un municipi. La lògica indicaria que la legislació hauria de considerar oficial la forma del topònim en la llengua pròpia. Tant a Andorra com a Catalunya, disputes ortogràfiques al marge, tots els topònims estan oficialitzats en català. Pel que fa a les Illes Balears, tenim frescos a la memòria els canvis temporals per part del PP dels topònims de Maó (per Maó-Mahón) i de Palma (per Palma de Mallorca). Malgrat això, si no vaig errat, la llei de normalització lingüística estableix que l’única forma oficial ha de ser la catalana. Pel que fa a la resta d’indrets, l’Alguer està oficialitzat tant en català com en italià.

La situació és complicada a la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, i ja no parlem de la zona del Carxe, a Múrcia. La batalla ideològica que moltes vegades algú vol barrejar en coses que són tan clares com l’aigua fa que a dia d’avui al País Valencià, el nombre de topònims normalitzats no arriba als dos terços. Això, comptant els dels municipis castellanoparlants. Si ens fixem només en els de l’àrea valencianoparlant, formada per 395 municipis, aquests representen aproximadament el 80%. Val a dir que això inclou els 33 (8,4%) que tenen la denominació oficial bilingüe.

33, que fins aquest dijous de fet eren 34. Aquest dia, el ple de l’ajuntament de Castelló, a la Plana Alta, ha aprovat modificar el nom oficial i deixar-lo únicament amb la forma pròpia. Ha aprofitat per fer el mateix amb el barri del Grau de Castelló, que conserva la identitat de poble. La vila del Rotllo i Canya segueix l’estela del cap i casal, que arran del canvi de govern, també va optar per suprimir la denominació espanyola de 'Valencia' i deixar-ho amb València.

Han calgut uns 40 anys perquè tan sols el 70% dels municipis de predomini lingüístic valencià hagin fet un exercici de normalitat i hagin oficialitzat el seu nom propi tal com és. Quantes dècades calen per arribar al 100%? Cada dia em sorprèn més la força de l’autoodi lingüístic, que s’imposa tant davant la lògica!

Etiquetes