La revolució del tomàquet

Em trobo immers en una guerra de dimensions descomunals

D'ençà que era petit i encara avui, soc partícip en una lluita de dimensions descomunals, èpica i esgotadora contra tots els establiments dedicats a la restauració. El tomàquet, fruit de la tomaquera, de color vermell, sucós, i que a mi personalment em produeix nàusees. Estic fart d'entrar a un bar o restaurant i sempre haver-li de recordar al cambrer que el meu entrepà ha d'estar lliure de tomàquet i, a sobre, aguantar que em mirin com si vingués d'un altre planeta. Sí, benvolguts i benvolgudes, hi ha gent a la qual no li agrada trobar-se un entrepà de formatge tenyit de color vermell.

Quan vas a la platja o la piscina amb familiars i amics la cosa no canvia pas gaire, ja que si no t'encarregues tu de fer-li  un senyal  a l'embolcall del teu entrepà, te les veus magres per trobar-lo, tots són igual menys el teu, i un cop més, ets el focus d'atenció de la trobada. Fins ara hem parlat d'entrepans, però amb la resta de plats passa exactament el mateix. Un bistec amb patates, i vinga, allà al bell mig un tomàquet cru escampant el seu suquet per tot el xai o pollastre, i així és amb tot. Però anem a veure, la carta deia carn amb patates, en cap moment es fa menció de cap altre ingredient.

Alguns diran que és costum i altres excusaran que el tomàquet dona més gust. Precisament per això  és  hora d'iniciar una revolució tomaquera i exigir que les cartes dels bars i restaurants siguin clares amb el que ofereixen, o si més no, que ho preguntin mentre prenen nota, ja que en determinats moments se'ns pot oblidar el detall i aleshores l'hem cagada, ja que sembla que el normal  és  incloure el tomàquet fins i tot dins de la sopa.

Sé de bona tinta que no estic sol, hi ha gent com jo i és hora d'alçar-se. Prou mirades que denoten sorpresa davant la súplica de suprimir el tomàquet dels nostres plats. Accepto que sigui un afegit voluntari, només faltaria, però no pas un braç inseparable del plat principal.