Opinió 28/04/2021

Un Sant Jordi o un regal

3 min

Quin regal aquest Sant Jordi ple de sol, ple de gent, ple de llibres. Ple. Perquè l’anterior va estar buit. El virus va arrencar el vint-i-tres d’abril del dos-mil vint del calendari. A la trituradora de la història. Un any entre un Sant Jordi i l’altre però sembla un segle. Un any que podem comptar amb llibres comprats, llibres llegits, que fa més de bon empassar que no pas si el comptem amb aniversaris posposats o abraçades no-fetes. Per tot plegat, potser, aquest Sant Jordi ha estat un dels més especials, de tant esperat, de tant inesperat, que fa tot just un parell de setmanes semblava que tornava a perillar tot, que ens tornava a engolir la gola del llop. Però no. Aquest sí, aquest Sant Jordi sí que ha estat possible. I ha estat un Sant Jordi allargassat, que l’hem començat una setmana abans, en un degoteig d’incursions en llibreries de barri, gaudint de llibreters i llibreteres inquietes, expectants, que amb encert assessoren per fer la tria, llibres per regalar, llibres per regalar-se. I també s’ha estirat per darrera, és clar que sí, perquè després de divendres va venir el dissabte, i el dia també es va llevar amb el cel blau per sostre, i encara hi havia ganes de lletres, de pàgines, d’històries noves i de remakes. De rellegir, una mica, tímidament, la vida d’abans. La que era no era distòpia.

Jo he tingut la sort de fer doblet. Tot i que la meva novel.la La música que sona quan acaba la cançó (Rosa dels Vents) va ser una novetat congelada del Sant Jordi inexistent, aquest any l’he pogut eixugar al sol al Passeig de la Seu gràcies a l’Associació Llibre del Pirineu que està sempre pendent, que sempre recolza. Una molta bona estona compartida amb l’Albert Villaró i la seva companyia nòrdica, i la Laura Pal i l’Albert Galindo, que signaven Segre avall. Hi havia mascaretes, sí. Hi havia distància, sí. Hi havia gel hidroalcohòlic i control d’aforament. Però al Passeig, per Sant Jordi, va tornar l’efervescència. Els somriures s’intuïen als ulls de la gent, les converses diferides no feien tuf de pantalla. I els llibres s’ho miraven, des de les parades, sorneguers, conscients de la seva responsabilitat en la felicitat de l’ambient.

El Passeig és un dels paisatges de la novel.la igual que ho és Adraén, el petit poble al peu del Cadí que em va acollir dissabte per fer-la grossa. Hi érem totes, les mestres d’escola, les profes d’institut, les cantaires de la coral, les criatures que versionen llegendes, les lectores i lectors de la contrada que han fet un club de lectura per llegir i parlar de llibres amb l’objectiu secret de despertar la màgia de les muntanyes. La idea surt del col·lectiu Reviure les valls, que és un conjunt de veïns i veïnes que tenen ganes que la vall de la Vansa i Tuixén bategui fort, bum, bum. Que la seva veu ressoni per la carena i més enllà. Que no cal triar entre natura i cultura. La força de les trementinaries segueix amb elles, es nota, i la seva saviesa sobre la terra, sobre les herbes, sobre el passat, sobre el present, sobre el món, és més imprescindible que mai si, de veritat, el que volem és recuperar coses tan indispensables com la vida, la serenor i el planeta.

stats