En les democràcies parlamentaries, el primer acte per participar a la vida política és votar. Participar a la vida política per un ciutadà, no és solament anar a votar sinó que com a mínim poder seguir l’actualitat de la vida pública i tenir les eines bàsiques per entendre les diferents interaccions en la política.
Durant molt temps, la història detenia tot el monopol de l’estudi de la política limitant-se a la relació i a l’anàlisi dels fets polítics. Era també el cas amb l’estudi de les institucions polítiques que es feia en el marc del dret constitucional. Les primeres 'grandes écoles' (École libre des sciences politiques, 1872; École nationale de l’administration, 1945) investigaran sobre els fenòmens polítics amb les ciències polítiques incloent diferents ciències humanes: la història, la geografia o el dret constitucional. Al llarg dels anys s’afegirà la sociologia.
Per norma general es considera la sociologia com una ciència dels fenòmens socials. Se situa en el camp de les ciències socials o humanes que, com l’economia, la ciència política, l’antropologia, la psicologia o la història, estudien el comportament humà col·lectiu. La sociologia pot tenir punts de contacte amb aquestes altres ciències, compartir amb elles els mateixos objectes d’estudi i, fins i tot, desenvolupar vincles interdisciplinaris.
La sociologia política intenta explicar el comportament humà mostrant determinacions socials que no són sempre evidents i que estan fora de l’abast dels individus com a tals. Considerant que la política és una activitat social, tots els fenòmens que s’inscriuen en l’esfera política poden ser objectes d’estudi. La contribució d’aquesta branca multifacètica respon a les relacions socials de caràcter polític.
Dit de manera planera, aquesta branca se centra en l’estudi de l’anomenat poder públic en un context social. En relació amb aquest punt, el poder, en un sentit ampli constitueix un element que forma part de la majoria de les relacions socials. L’objecte d’anàlisi se centra en l’estudi en el pla d’una societat inclusiva o democràtica. En el fons, el poder s’emmarca en els costums, les tradicions i les creences d’una societat. Fet i fet, el poder representa un fenomen universal en tota societat atès que està present en tots els nivells: la família, el món professional, l’administració pública i, també, en l’educació.
Posem per cas l’educació que és l’eix vertebrador d’un país i d’una societat. D’entrada quan es tracta d’educació, la celebra frase del Nelson Mandela sona: “L’educació és l’arma més poderosa per canviar el món”. El terme “arma” reenvia a un lèxic de guerra on la força està omnipresent. En cas de perill i d’emergència es pot ampliar al camp semàntic de la lluita considerant que una reacció eminent s’imposa de cara a una resposta ràpida i necessària a donar a una situació immediata. A l’escola s’hi ensenya tot, tant els principis democràtics com els drets que l’alumnat ha d’aprendre a fer valer. Mentrestant, el paradigma de l’educació és sobretot una eina de construcció de societat democràtica.
