El somni de l'art produeix monstres

No resulta curiós que aquell professor que em portava a casa i que em posava la mà a la cuixa em regalés, entre altres, el llibre d'un violador?

Oh, Neruda, quin estrèpit d'ídol i dinamita, quins rius de sang imaginària, quin desastre les parets de la meva ment desendreçada. Boum. 'Los versos del capitán' me'l va regalar un excel·lent professor meu que m'assetjava quan jo era -ups!- menor d'edat. Com adorava els seus poemes. No resulta curiós que aquell professor que em portava a casa i que em posava la mà a la cuixa em regalés, entre altres, el llibre d'un violador? No, no m'ho invento, encara que Vargas Llosa digui que les feministes volem acabar amb la literatura us asseguro que Neruda mateix confessa a la seva autobiografia que viola a una dona d'ètnia dàlit mentre era cònsol a Colombo. 'Alert spoiler': no va ser jutjat ni condemnat, ni tan sols ho explica penedit. 'Alert invent': per l'època i l'estrat social, la durament castigada devia ser ella.

La pell del tambor, Pérez Reverte. L'amor victoriós, Caravaggio. El mateix Vargas Llosa, Marías, Lovecraft, Wagner, Polanski, James Levine, Althusser... Nobokov. 'Ada or ardor' és un dels meus llibres preferits. Quan vaig llegir 'Lolita' vaig sentir nàusees.

Què són com a persones, és important? Ens és igual si són monstres? Hem de fer una crítica artística aliena al context històric i personal o, per contra, ens ha d'impregnar la personalitat de l'autor/a fins a fer que la seva obra sigui un fet irrespirable? No ho veieu clar, jo tampoc. Hitler no era un mal pintor, voleu un dels seus paisatges sobre la llar de foc? Ara millor. Però és que Hitler va perpetrar un holocaust, Norman Mailer només va assassinar la seva dona. Polanski només va violar una nena, mirem una peli seva amb o sense esgarrifança? On fixem el límit? García Lorca... Bé, si ets una persona feixista i homòfoba és possible que també t'ompli de fàstic llegir 'Viento en el olivar, viento en la sierra'.

De fet, era un exercici que ens plantejaven a l'escola. Situa l'obra i l'autor/a al seu context. Sigues una persona crítica. I llavors perdonar és cosa teva, fer com si res, com si mai. Amb el que jo llegia Neruda, amb el que gaudia... I no, decideixo que no, jo no puc desvincular obra i artista. Jo no el perdono: " Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos".

A aquell professor, no obstant, sí l’he perdonat, ja fa molts anys. Ara s’ha jubilat i tinc entès que fa classes particulars. Podria buscar el seu número, potser us interessa portar les vostres filles, és excel.lent en la seva matèria.

Etiquetes