El tabú de la salut mental, des de Sylvia Plath fins a la postpandèmia

“Has de tocar fons perquè t’ajudin”, llegeixo al mòbil la declaració de la Noemí mentre encara tinc la novel.la de Sylvia Plath a les mans, contraportada recent tancada, i encara sentint-la a dins, bategant. La Noemí, diu la notícia, és una noia catalana que acaba de fer 18 anys i que denuncia a través dels mitjans de comunicació, que no va rebre l’atenció psicològica adequada fins que va intentar suïcidar-se diversos cops, gairebé set anys després de “començar a sentir-se malament”.

Han passat gairebé setanta anys des que la poetessa i escriptora nord-americana escrivís sentencies com: “l’únic dubte que em venia a la ment era el moment i el mètode adient per suïcidar-me”, “aquell matí havia intentat penjar-me” o “vaig pensar que ofegar-se devia ser la forma més piadosa de morir, i cremar-se la pitjor”. Ho va fer en la seva primera i única novel.la La campana de vidre, recentment reeditada en català i castellà amb noves traduccions, segons les editorials, més conseqüents amb els nous temps i l’auge feminista que ens fa veure les coses d’una altra manera. Abans Plath ja havia plasmat les seves intencions en poemes com aquest: “Morir/És un art, com qualsevol altra cosa/Jo ho faig excepcionalment bé”. Versos que formen part d’una obra poètica imprescindible que ha convertit Plath en una de les millors poetesses americanes del segle XX, mereixedora del Pulitzer, un premi que va arribar quan ja s’havia tret la vida, amb només trenta-un anys. El cap dins el forn, després de preparar un got de llet als seus dos fills.  L’escriptora seguia els passos d’altres poetesses amb suïcidis anunciats com Alejandra Pizarnik o Alfonsina Storni.

La protagonista de La campana de vidre és Esther, l’alter ego de la pròpia autora. Posant negre sobre la blanc la frustració femenina i la desesperació personal, Plath “va donar veu a les dones en una època en que no se les escoltava”. Tot i el tràgic final de l’autora, el llibre és un cant a l’esperança que ha donat força a moltes dones. Així ho explica el recomanable documental Sylvia Plath: dins la campana de vidre, que es pot veure a la plataforma Filmin.

Ella és morta però el seu llibre segueix viu. La novel.la ens segueix interpel·lant tants anys després perquè està escrita amb la veritat per davant, de forma intel·ligent i commovedora. Ens segueix interpel·lant de mil maneres però en aquest article em centraré en dues: la primera, pel qüestionament sobre les injustícies que encara arrosseguem pel fet de ser dones, i la segona, per la reivindicació de fer pública la problemàtica de la salut mental.

Sobre la primera, Sylvia Plath “ho volia tot” però això era prohibit per les dones. Elles havien de triar. És per això que enveja els homes. Li fastigueja la seva possibilitat de tenir sexe, moral o immoral, així com una carrera professional. Si elles ho feien o ho desitjaven, se les condemnava. A elles només se’ls tallaven les ales. L’autora explica tot això i s’atreveix a fer-ho en primer persona, reivindicant el poder del “jo” i gràcies a la seva valentia és avui icona de la literatura anomenada “confessional”, una literatura que ara inspira moltes veus femenines que tenen bona rebuda per les editorials i la crítica. Però en el moment de Plath, històries escrites per dones sobre aspectes personals i íntims eren titllats de subproductes i relegades del cànon en el qual els homes, en canvi, sí podien referir la seva experiència quotidiana perquè aquesta sempre s’ha considerat universal. Així ho recorda Aixa de la Cruz al pròleg de l’edició de Literatura Random House. No sabem, és clar, quin impacte hauria tingut en la salut mental de l’autora si la seva obra hagués tingut, quan era vivia, el reconeixement que mereixia la qualitat i transcendència de la seva feina.

Però això ens porta a la segona interpel·lació. Sylvia no era només incòmoda per ser una dona que no es volia conformar en ser “només dona”, sinó que a més i molt probablement, també degut a les pressions socials i culturals de l’època, va patir greus depressions. L’escriptora, en la pròpia pell i en la dels seus personatges, ens escup a la cara el tabú i l’estigma de la salut mental i de les limitacions dels procediments mèdics per tractar-la. En l’experiència de Plath, la prevenció brilla per la seva absència i el seu trastorn és tractat amb rebuig social, teràpia d’electroxoc i ingressos en manicomis habitats per “espantosos morts vivents”.

Gairebé set dècades després, la Noemí explica que els mecanismes de detecció precoç a la Catalunya del segle XXI, com l’escola, per exemple, no han funcionat. Només l’han atès quan la situació ja era molt greu i només amb atenció psiquiàtrica i no psicològica, és a dir, amb medicació. A la mateixa notícia, els professionals de la salut denuncien que falten recursos, el sistema públic és poc flexible i s’inverteix més en ingressos en unitats hospitalàries que no pas en la prevenció. Consideren aquest fet com una greu mancança a l’hora de detectar a temps els trastorns mentals, que sovint apareixen en l’adolescència.

La cosa preocupa i molt. Aquesta primavera ens van ploure titulars alertant que la “quarta onada” seria la de la salut mental, especialment de les persones joves. Llegim als diaris, a les xarxes, però també escoltem, en entorns propers, casos i casos d’anorèxia, depressions, angoixes, intents de suïcidi. No és un problema nou però potser sí latent i invisibilitzat. En publicacions especialitzades s’alerta que la pandèmia l’ha incrementat en un 30%. La joventut d’avui veu com, tot i advertir-ho amb totes les lletres, el canvi climàtic se’ls està engolint el planeta i la COVID19 se’ls mostra com una veritat apocalíptica que surt dels videojocs per instal·lar-se en els telenotícies. Alhora, els mateixos nois i noies veuen com trontollen, en mans de l’extrema dreta, alguns passos avançats en reducció de desigualtats, en demandes identitàries.

La prevenció dels trastorns mentals és segur un element important de les polítiques sanitàries però és també un element fonamental en tota la resta de polítiques. Confiar, amb bases reals, en un futur millor, ens ha donat eines i ganes de viure a les generacions que van venir després de la de Sylvia Plath. És urgent oferir un demà on, com volia la poetessa, les persones adolescents d’avui puguin “ser” i “ser-ho tot”.