Teràpia

Ni la polèmica presència de Netanyahu ni la del primer ministre hongarès Viktor Orban, coneguts per no ser precisament grans amics de la llibertat de premsa, han frenat les ganes dels parisencs, dels francesos i de ciutadans d'arreu del món de donar a conèixer el seu suport a la llibertat d'expressió. Més de 3 milions de ciutadans han baixat al carrer malgrat el perill evident i la meitat d'aquests ho han fet a la capital.

París ha estat el centre del món aquesta tarda. La immensa "marche républicaine" ha començat sota el plugim, que alguns han interpretat com llàgrimes, i que han ressonat com si fos un últim homenatge del cel. L'arribada del sol ha pogut enlluernar els carrers de París, negres de gent, que no s'havien omplert tant des de l'Alliberament, el 1944. Tot un símbol.

París es una ciutat freda, diran alguns, amb gent desagradable, diran d'altres, però aquesta tarda París s'ha posat guapa, francament guapa. Tot i la fama de prepotents i egoistes que tenen els parisencs, avui hem vist el París més solidari i càlid. Tothom parlava espontàniament com si fos una teràpia col·lectiva a l'aire lliure. Parlar, per evacuar tot allò vist i tot allò viscut aquests últims dies. I sentint el suport del veí del costat, ja fos vell, jove, negre o blanc. París i França han donat avui una lliçó de fraternitat i d'unió a la resta del planeta, com una vella senyora segura dels seus valors i de la seva força.

En temps d'incitacions a l'odi, la ciutat de l'amor ha respost amb força i contundència als qui dubtaven encara del seu compromís per conservar la seva llibertat i els seus valors. París avui ha fet història, un cop més, mostrant que sempre hi és quan se la necessita. La teràpia no acaba sinó que comença de la millor de les maneres.