Transcendència i responsabilitat
No sé si hauríem de dir que fa mesos o ja podem dir que fa anys, va estar en voga una persona que va provocar molt rebombori no només en el camp de la llengua. Bé, més que una persona, el seu compte de Twitter, que el va fer saltar a la categoria d'influent. Em refereixo a J.M. Virgili. Se'n parlava sobretot perquè a algunes persones els irritava que els corregís els tuits i, a d'altres, paral·lelament, els molestava que de vegades promulgués un model de llengua divergent de la doctrina acadèmica de l'Institut d'estudis catalans (IEC). Arran d'això, se n'ha parlat molt de si la seva activitat era positiva o si, més aviat, era perjudicial per a la vivacitat de la llengua.
D'opinions al respecte n'he copsat de molts tipus. Recordo una reflexió de Pau Vidal recent i interessant, com la majoria de les que fa. El filòleg, traductor i escriptor argumentava que les paraules, incloent-hi els barbarismes, per passar a ser moda tan sols cal que algú les introdueixi i, llavors, la població en general, se les vagi encomanant. No passa que ningú les imposi o asseveri els altres quan cal que canviïn el mot de tota la vida per al que està en auge. És un procés natural.
Això, una vegada més, em fa pensar en allò que anomeno l'efecte busson, o l'efecte bústia. Segons vaig constatar fent una recerca uns anys enrere, a l'època en què van néixer els mitjans de comunicació públics de Catalunya, molt bona part dels catalanoparlants feien servir el castellanisme busson per referir-se a bústia. Però l'ús deliberadament espontani d'aquesta paraula per part de TV3 i Catalunya Ràdio va fer que bústia recuperés el lloc i que, avui, gairebé sigui anecdòtic sentir busson. I el mateix, amb moltes altres paraules. Heus aquí la gran influència dels mitjans de comunicació com a elements per enriquir la llengua. I també per empobrir-la! I tot, sense exercir una tasca activa i compulsiva de correcció de la parla de ningú.
D'aquí que em preocupi una situació que detecto periòdicament als mitjans de comunicació. Aquesta setmana mateix, un periodista de RAC1 va anar repetint una paraula de manera incorrecta (disculpeu-me que ara no recordi quina) i, tot seguit, en to una mica de broma, va dir alguna cosa com: "Diguem-ho bé que, si no, ens començaran a insultar per Twitter". O sigui, el que pesa no és l'interès per ser professional i fer bé la feina, sinó la por, entre moltes cometes, que algun fanàtic els renyi per les xarxes. I tan sols n'és un exemple. Quantes vegades hem sentit presentadors de magazins de TV3 o de Catalunya Ràdio dient allò així mig burleta d'"Ai, que a la UAL (Unitat d'Assessorament Lingüístic) ens renyaran..."? Com si la UAL fos una nosa o una mena de senyoreta Rotenmeier per fer riure, i no un departament de la casa creat per ajudar-los a fer millor la feina i perfeccionar la missió de normalització lingüística intrínseca en els mitjans de comunicació catalans.
De nou, tot plegat ens situa en una mostra més d'aquesta crisi de valors i aquesta necessitat de tornar a donar importància a les coses ben fetes, cosa que hauria d'incloure el bon ús de la llengua i estimar-la. Parlar incorrectament en conduir un programa, dissenyar un cartell d'un negoci amb faltes o donar al client la carta del restaurant amb errors és com entregar un regal mal embolicat, fer una cadira que balla o vendre un bolígraf que no acaba de guixar bé. I això és especialment greu quan el nostre idioma és un negoci que cada cop rutlla menys.
És evident, per tant, que cal un canvi de mentalitat si volem frenar aquesta regressió del català. Un canvi de mentalitat que potser no parteix de corregir, però segur que sí de sembrar en cadascú el fet de voler fer bé les coses. I en el cas d'aquells que parlen davant d'un micròfon, inculcar-los també la consciència respecte a la transcendència de la seva feina i la responsabilitat social que duu en si mateixa.
