Parlar de les virtuts de la història en temps de crisi té tot el seu sentit. La paraula “història” arriba molt d'hora en la vida. A la mainada li agraden les històries llegides pels adults. Quan són capaços de fer-ho sols, són ells mateixos que en llegeixen.
De manera general la paraula història contribueix a donar un marc, una manera de pensar, una manera de viure les coses, una mentalització dels esdeveniments i una estructuració en la manera de pensar i d'actuar. Tot un procés es posa a lloc al moment de l’estructuració del pensament personal.
La història del passat explica i dona les respostes a la història immediata. La història immediata té incidències directes sobre la de demà. L’una no va sense les altres. La complexitat del terme fa que el conjunt de la història del passat, de la història immediata i de la història futura formen la gran Història.
La construcció de la història es basa en la confrontació de diferents testimonis. La memòria individual és essencial per construir la memòria col·lectiva que representa la història d’un país i d’un poble.
Per a una estabilitat durable, un país necessita la seva pròpia història amb les seves peculiaritats, les seves tradicions i els seus costums. Resulta que és a la imatge de l’home. Cadascú té la seva i vol crear la seva. Per poder viure o sobreviure, tots en necessitem una. Ningú se’n pot escapar.
Com és possible la transmissió a les noves generacions? En definitiva, s’observa dos nivells de transmissió: a casa i a l’escola. A casa, es transmet la història de la família entre creences i tradicions. Aquest és el primer nivell. La casa com a pilar elemental de tota construcció personal. En aquest apartat, l’oralitat té tota la seva importància en la transmissió dels costums no escrits. A continuació, l’escola juga un paper central en un procés pedagògic per afavorir la creació d’una identitat nacional. L’objectiu és arrelar l’alumnat a un territori amb uns continguts escolars determinats per a què tots els alumnes tinguin el mateix coneixement del país, del seu entorn proper i del funcionament de les institucions.
Entre conservadorisme o principi de realitat, transmetre la història d’un país i d’un poble es fa més que mai imprescindible.
A l’hora on estem vivint un període inèdit i on la distanciació és necessària, ens hem de preguntar sobre què ens uneix els uns dels altres. Hi haurà un abans i un després d’aquesta crisi sanitària mundial. Les relacions socials no seran mai com abans. La individualitat no ha de superar el col·lectiu perquè ens necessitem a tots i necessitem una unitat del poble. La unitat del poble passa per la història que és la història comuna que compartim.
