La troca està enredada

Què pensa fer Andorra si el seu veí deixa de ser Espanya? Reconeixerà Catalunya?

Doncs estem ben distrets amb tot el que passa a Catalunya, és imprevisible veure del cert el què passarà, més quan els dos costats estan enrocats amb la seva posició. Segurament si s’hagués respectat aquell estatut, conegut com l’Estatut de Miravet (lloc on inicialment parlamentaris de tots els partits polítics es va reunir per iniciar la seva redacció), que es va aprovar l’any 2005 al parlament de Catalunya amb una àmplia majoria (tots els partits polítics menys el Partit Popular), ratificat en referèndum (en aquell moment es va poder fer amb tota la tranquil·litat del món), aprovat pel Congrés de Diputats (passant el ribot, com deia l’ínclit Alfonso Guerra) i finalment ratificat pel Senat, ara no passaria res i Catalunya funcionaria amb normalitat.

Però no va ser així, i el Partit Popular, malgrat l’àmplia aprovació democràtica ho va haver de portar al Constitucional tant si com no, un Constitucional àmpliament polititzat i el pobre estatut aprovat inicialment va quedar en res. I és allà on arrenca tot, on la intolerància d’uns es carrega el consens democràtic dels altres. En fi, això ara ja és el passat i ara la divisió social és al carrer. Certament ahir al carrer hi havia molta gent demanat la unitat d’Espanya, és innegable que hi eren i que cal tenir en compte que un sector de la societat catalana no està d’acord amb la independència. Dit això, em pregunto, què volen? Volen deixar-ho tot tal com estava? Això ho veig molt complicat.

Primer perquè com ja he dit moltes vegades Catalunya no és Castella i no es pot replicar aquí la manera de fer d’allà. Volen una Espanya més federal? Aquest possiblement seria un punt mig que no agradaria a ningú, però que facilitaria el consens. De totes maneres fa temps que en sento parlar i no acabo de veure el què volen dir aquells que s’omplen la boca parlant de federalisme. Tot i això, crec sincerament que una Espanya on es respectés de veritat la pluralitat nacional i l’autogestió financera de les diferents nacions de l’Estat és una tercera via possible, que a la manifestació unionista d’ahir no vaig acabar de veure, si més no amb el que s’ha vist als mitjans, xarxes socials i gent que hi ha anat.

Més aviat es copsa una voluntat perquè tot continuï igual, cosa que qualsevol analista veu que no és possible quan més de dos milions de catalans ja han desconnectat mentalment amb Espanya i no suportarien ni perdonarien mai tornar a la casella de sortida com si res no hagués passat. Per tant, si l’Estat espanyol no vol una DUI per part de Catalunya ha d’acceptar parlar si no està garantit que això petarà i aleshores qualsevol marxa enrere serà impossible perquè la desafecció dels uns i dels altres serà irreconciliable.

I dit tot això, què pensa fer Andorra si el seu veí deixa de ser Espanya? Reconeixerà Catalunya? No crec que ho faci de cop, suposo que, amb seny, esperarà a veure què passa. En fi, que la troca està enredada i estarem distrets una bona estona.

Etiquetes