Opinió 18/03/2018

Les ulleres de Monzó

Monzó és, com la vitamina C, imprescindible

i
Roser Porta
2 min

“Colombia es un baluarte del conservadurismo católico, el museo del tradicionalismo político y el purismo literario”, deia Gabriel García Márquez a Luis Harss a ‘Los nuestros’ definint l’ambient cultural d’on va sorgir. Si canviem Colòmbia per Catalunya la definició pot ser perfectament vàlida per explicar el context on neix, creix i evoluciona Quim Monzó, a qui la seva mare advertia: “Tant llegir novel·les, tant llegir novel·les, acabaràs idiota!”, quan l’enxampava amb una lectura que ella no considerava gens útil ni de profit. Per sort, aquella bona senyora s’equivocava de ple i Monzó acaba de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, per la seva trajectòria literària i no per qüestions de militància política com en l’edició anterior amb Isabel Clara-Simó.

Monzó és, com la vitamina C, imprescindible, en primer lloc pel plaer que suposa la lectura dels seus contes i articles i, dos, perquè ens fa posar les ulleres de l’anàlisi crítica, políticament incorrecta, al marge de la Internacional Papanates que cada dia té més socis. “Anar per la vida a cop de tòpics és una de les grans lacres de l’època (...) i, segons sembla, d’ella no se’n salven ni els periodistes que -en principi- haurien d’estar-ne immunitzats, i haurien de ser capaços de parlar per boca pròpia i no seguint el ramat de lloros”, escrivia a ‘Típicament tòpic’, recollit a ‘El dia del senyor’.

Monzó ha utilitzat com ningú l’humor intel·ligent, la ironia i la paròdia, ha girat del revés tot allò que ha pogut, fins i tot els contes tradicionals, i ho ha fet amb provocació i esperit irreverent (un conte seu va desvetllar tot un escàndol a RNA ja fa uns anys i sempre he pensat que un bon llibre seria la recopilació de totes les cartes al director i protestes que han generat els seus textos).

Ha seguit la línia de Francesc Trabal i de Pere Calders -com es repeteix fins a la sacietat-, sí, però també la de Julio Cortázar de qui es declara fill a l’article ‘El cronopi pare’, i la de Slawomir Mrozek, a qui tan bé ha traduït per a Quaderns Crema. Tot i que, com advertia parlant de Cortázar en aquell article, corre el perill de fossilitzar-se, de perpetuar-se en una fórmula que li dóna èxit però que ja es repeteix i resulta previsible. Monzó és el més cosmopolita dels autors catalans, la mirada que va més enllà, les ulleres per veure-hi de lluny. Per això necessitem més vitamina C, sobretot en dosis de contes.

stats